1. En entradas anteriores he analizado
diversas resoluciones adoptadas por el Parlament de Catalunya con contenido
laboral y de protección social. Vuelvo
ahora sobre la misma temática por la reciente aprobación, en la sesión plenaria
del 12 de diciembre, de una Moción presentada por el grupo parlamentario de
Junts Per Catalunya sobre el empleo y la situación del mercado de trabajo.
2. Recuerdo primeramente la entrada
“Las competencias de la Generalitat de Catalunya en materia laboral, empleo,
protección y asistencia social, inmigración y función inspectora. Notas breves
introductorias previas, y recopilación de artículos publicados en el blog
(2007-2024)” , en la que recogí buena parte de los debates habidos en el Parlament sobre
derechos laborales, con especial hincapié en las políticas de empleo, y en cuya
introducción exponía que
“... En el texto que ahora pongo a
disposición de todas las personas interesadas en las competencias autonómicas
(cerrado a 3 de septiembre), he efectuado unas distinciones formales que sólo
tienen por finalidad facilitar la visión general, en primer lugar, y las
referidas de manera mucho más concreta a los ámbitos del empleo, la protección
social y asistencia social, la inmigración, y la función inspectora laboral, ya
que todos los textos están interrelacionados. Podrá comprobarse, como he ido
exponiendo a lo largo de los años, y tras la lectura de las entradas que he
ordenado y recopilado, que el marco competencial permite la puesta en marcha de
un marco normativo, en especial en materia de empleo, que mejore, en estrecha
coordinación con las políticas económicas y sociales, las condiciones laborales
de la población trabajadora, y por otra parte la mejora del tejido empresarial”.
Más concretamente, me permito
remitir a estos artículos:
A) Entrada “Sobre el marc català de
relacions laborals i de protecció social. La Resolució aprovada pel Parlament
de Catalunya el 27 de setembre de 2013”
B) Entrada “Sobre el projecte de llei
d'ordenació del sistema d'ocupació i del SOC” (8.3.2015)
C) Entrada “Debat de política general en el
Parlament de Catalunya. Referències al seu contingut laboral” (19.10.2023) . Text de la Resolució núm. 52 :
“El Parlament de Catalunya insta el
Govern a:
a) Acordar amb els agents socials
l’establiment d’un salari mínim de referència català, de forma gradual, d’acord
amb les recomanacions de la Unió Europea.
Aquest salari mínim de referència
ha de servir com a base per a aconseguir que tots els convenis estiguin per
damunt del salari mínim de referència actualitzat, en un termini acordat,
proper i possible.
b) Mantenir un estret diàleg amb
els agents socials per a preparar les mesures adequades per tal que els sectors
empresarials puguin absorbir aquests increments de salaris mínims. S’ha de
vetllar, de manera no excloent, pel millorament de les competències
professionals en el mercat de treball, especialment pel que fa a la
col·laboració publicoprivada per a atendre les demandes d’especialistes en el
mercat de treball”
D) La última entrada en la que abordé
los deberes que pone el Parlament al Govern se publicó el 1 de noviembre, una
vez publicadas las Resoluciones aprobadas tras la celebración del debate de
política general los días 8 a 10 de octubre de este año, titulada “Política
laboral y de protección social. Notas sobre los deberes que le pone el
Parlament de Catalunya al Govern... y las posibilidades reales de cumplirlos” Reproduzco unos breves fragmentos que enlazan directamente con la Moción aprobada
el pasado 12 de diciembre
... El Parlament insta al Govern a “Determinar
un salario mínimo de referencia catalán –que, según los últimos estudios,
debería estar cerca de los 1.400 euros, de acuerdo con las recomendaciones de
la Unión Europea del 60% del salario medio–, con la concertación con los
agentes sociales y económicos, de forma progresiva y con medidas de apoyo para
los sectores con mayores dificultades”.
Como un Guadiana, esta medida, o
mejor dicho propuesta, aparece y desaparece. Respecto al ámbito competencial,
no conviene olvidar que el salario mínimo interprofesional (art. 27 LET) se
regula para todo el Estado y para todas las actividades productivas, en
condiciones de igualdad, por lo que sería necesario un cambio legislativo para
“autonomizar” el salario mínimo, y que además pasara el filtro del marco
constitucional y el reconocimiento del principio de igualdad (art. 14) y las
competencias del Estado (art. 149.1) en “la regulación de las condiciones
básicas que garanticen la igualdad de todos los españoles en el ejercicio de
los derechos y en el cumplimiento de los deberes constitucionales”.
Cuestión bien distinta es que en el
ámbito del diálogo social se pueda llegar a un acuerdo, que después deberá ser
trasladado a los convenios colectivos, o bien que en el ámbito de sus
competencias en materia de contratación pública, las Administraciones
establezcan un criterio que deba tenerse en consideración a la hora de valorar,
entre otros requisitos, las distintas ofertas presentadas y siempre con respeto
a la jurisprudencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea”.
... “Consolidar el marco catalán de
relaciones laborales mediante la negociación colectiva y el diálogo social como
eje vertebrador, que debe servir para concertar el salario mínimo de referencia
catalán, que, siguiendo las recomendaciones de las instituciones europeas, debe
representar el 60% del salario medio”.
“Promover medidas para impulsar la
creación de empleo y el trabajo digno, y promover un marco laboral, en el
ámbito de las competencias propias, pactado con los agentes sociales, con el
objetivo de mejorar los derechos laborales, crear empleo y garantizar la
igualdad y seguridad en el trabajo, así como impulsar la democracia económica
con la participación de los trabajadores en la toma de decisiones estratégicas
empresariales”.
En este punto, cabría aprovechar el
nuevo organigrama de la Consejería de Trabajo y Empleo, con la creación de la
Dirección General del Diálogo Social, para consolidar un marco de diálogo
tripartito que ya ha quedado plasmado en acuerdos suscritos en 2022 y 2023 y
que puede sin duda establecer medidas que ayuden a fortalecer la negociación
colectiva, si bien no conviene olvidar, reitero, que las competencias legales
en la materia son del Estado.
... “Ejecutar el Plan de
transformación del Servicio Público de Empleo de Cataluña, imprescindible para
garantizar un servicio público de empleo más cercano a la ciudadanía y al
tejido empresarial”.
“Mejorar la gestión, el seguimiento
y la evaluación de los programas y actividades de la cartera de servicios del
Servicio Público de Empleo de Cataluña, para garantizar una atención
personalizada, una formación adaptada a las necesidades de las empresas y un
acompañamiento continuo las personas desempleadas que buscan trabajo”.
En este punto, más que insistir en
que hay plenas competencias en materia de política de empleo, bastará decir que
aquello que importa es que se cumpla lo ya aprobado, es decir el Plan de
reforma del SOC, al que dediqué especial atención en la entrada “Reflexiones
sobre la política de empleo en y de Cataluña (notas a propósito de la
presentación del plan de transformación del SOC)”.
3. Pasemos ya al debate, y
aprobación (con modificaciones) de la Moción que ha dado pie a la presente
entrada.
A) En la sesión plenaria del Parlamentcelebrada el 27 de noviembre, se debatió la interpelación presentada por Junts , presentada por el diputado Joan Cañadell, que le preguntaba al Conseller d’Empresa
i Treball en estos términos:
“Justament fa unes setmanes, en un
ple jo li vaig fer una pregunta sobre el salari mínim, si vostè considerava que
eren un salari adequat per a Catalunya els 1.134 euros que fixa l’Estat
espanyol com a salari mínim interprofessional.
Vostè ja em va dir... al final em
va dir: «No, si estic d’acord amb vostè. El problema és que no tenim les
competències, no?» Però, llavors, la primera pregunta que li faig –la primera–
és, i farem alguna cosa per mirar d’aconseguir les competències o, per exemple,
per territorialitzar el salari mínim?
Hi ha països federals arreu del món
que tenen el salari mínim territorialitzat. Els Estats Units, Canadà, el Japó,
la Xina. Per tant, això és una possibilitat que nosaltres podríem plantejar. Li
pregunto si vostè té pensat fer alguna cosa en aquesta línia...”
I li faig una altra pregunta molt
directa –em sembla que és la cinquena–: li sembla que podríem fer un pacte
nacional per la plena ocupació i de qualitat i defensar tots plegats, els que
estem en aquest hemicicle, a Madrid, aquesta transferència de competències que
necessitem per realment tenir un atur al nivell del quatre, del cinc per cent,
és a dir, la plena ocupació? No sé si el senyor Illa hi estarà d’acord. Potser
molestaria el president Sánchez, però crec que és bo per a Catalunya.
Respondía el Sr. Sàmper en estos
términos al referirse al SMR: “Del salari de referència, li vaig dir que estic
d’acord amb vostè i ara no li puc dir una cosa diferenta; efectivament que
estic d’acord amb el que vostè va comentar-me en una pregunta en una sessió de
control i evidentment que jo he pogut constatar el que vostè ha referit aquí
avui. És evident que hi ha un semiacord o que hi ha un mínim consens entre els
actors socials que permetria treballar-ho. I aquest treball, jo no li dic que
no es farà. De fet, ja li vaig dir a la sessió de control que és una qüestió
que tenim pendent. Per què? Doncs perquè, escolti’m, una cosa: tot el que suposi un increment
del salari dels treballadors sempre ens tindrà al seu costat, sempre, sempre
I, miri una cosa, nosaltres hem
pogut tenir, doncs, la sort en aquesta feina que estem fent actualment, de
veure molts molts molts molts sectors productius. Hem estudiat molts convenis
col·lectius, molts d’ells –parlo, per exemple, del metal·lúrgic, parlo, per
exemple, del químic– s’estan ja allunyant molt del mileurisme, gràcies a Déu,
però n’hi ha d’altres que encara ho han de fer. I, per tant, el que vostè
proposa no és que sigui necessari, és que ja li vaig dir en el seu moment i li
reitero ara. Tot el que suposi un augment i el salari de referència que vostè
deia està aproximadament uns dos-cents euros per sobre del salari mínim
interprofessional és una bona notícia en la qual nosaltres hi treballarem..”.
B) De la interpelación pasamos a la
Moción, presentada el 28 de noviembre y publicada en el Butlletí Oficial del
Parlament el 5 de diciembre Este era su contenido:
“... El mercat laboral a Catalunya ha
millorat des de la darrera crisi i un cop superada la Covid, però encara
presenta unes dades d’atur molt superiors a la mitjana europea
Per altra banda, els salaris a Catalunya són baixos
comparats amb els estats que generen riquesa de forma similar, i en especial es
veuen perjudicats per un salari mínim interprofessional espanyol fixat d’acord
amb els salaris mitjans espanyols, però no els catalans, i encara menys té en
compte el nivell del cost de la vida a Catalunya.
El Govern de l’Estat espanyol ha anunciat una imminent
pujada del SMI, però quedarà molt per sota del que pertocaria per complir el
60% del salari mitjà català.
Les empreses catalanes continuen generant llocs de
treball a bon ritme, però cada cop hi ha més empreses que no troben el personal
qualificat adequat per la seva activitat, tant és així que segons la darrera
enquesta de clima feta per la Cambra de Comerç de Barcelona i publicada a
Idescat, afecta a una de cada tres empreses catalanes, la gran part de les
pimes.
El Parlament de Catalunya insta el Govern de la
Generalitat a:
1. Negociar amb els agents socials i econòmics en els
pròxims mesos, un salari mínim català de referència (SMR) que convergeixi amb
el 60% del salari mitjà en un termini màxim de 4 anys.
2. Analitzar la conveniència d’incloure un escalat de
reducció parcial del SMR en funció de l’edat, o per situacions excepcionals o
període d’aprenentatge, així com possibles increments en cas d’alta
qualificació, com fan altres països europeus.
3. Establir una línia de col·laboració amb el sector
empresarial, en especial gremis, clústers, patronals i cambres de comerç per
generar oferta formativa de demandes sectorials i/o territorials. Dotar una
partida de 20 M€ en els següents pressupostos, per fer front a aquesta
col·laboració
4. Negociar amb el govern de l’Estat la recuperació de
les competències en matèria laboral derivades de la reforma laboral de 2012
que tenen a veure amb la gestió dels expedients de regulació d’ocupació (ERO).
En concret, tornar a incloure el requisit de l’aprovació per part de la
Generalitat de qualsevol ERO que tingui lloc a Catalunya, encara que l’empresa
tingui centres de treball en altres comunitats.
5. Posar en marxa un Pacte Nacional per a la Plena
Ocupació de qualitat per assolir un atur similar als nivells dels països
capdavanters de la Unió Europea i amb salaris dignes en els pròxims anys, en
estreta col·laboració amb agents socials i econòmics.
6. Elaborar un informe sobre l’evolució de la darrera
reforma feta al SOC per tal de saber si és efectiva per cobrir les necessitats
de perfils a les empreses i per reduir l’atur fins la plena ocupació, i
presentar-lo al Parlament.
C) A esta Moción se presentaron diversas enmiendas. Todas elles pueden
consultarse en este enlace Cabe destacar las transaccionales formuladasconjuntamente por los grupos parlamentarios de Junts, Socialistes i Units perAvançar, publicades en el BOPC del 16 de diciembre
Por parte de ERC se proposo la inclusiòn de un nuevo apartado “Exigir al
Govern de l'Estat el traspàs de la competència en l'establiment del Salari
Mínim”. Por su parte, la propuesta inicial de Socialistes i Junts per Avançar
era la de modifficación de la primera propuesta en estos términos: “1. Obrir un
procés de concertació per a consensuar possibles mesures per orientar la
política salarial de la Generalitat; la contractació pública i la negociació
col·lectiva per a aconseguir que cap conveni col·lectiu estigui per sota del
SMRC i, així, donar compliment al que marca la Carta Social Europea (60% del
salari mitjà de Catalunya)”, y en el apartado 6 la de “Elaborar un informe
sobre l'evolució del Pla de Transformació del SOC per constatar les actuacions
que s'estan portant a terme per cobrir les necessitats de perfils a les
empreses i per reduir l'atur fins la plena ocupació, i presentar-lo al
Parlament”.
D) La Moción fue debatida en la sesión plenaria del 12 de diciembre y aprobada en los términos que expondré
a continuación comparándola con la inicialment presentada. Reproduzco, primeramente, algunos fragmentos
de las intervenciones:
Joan Cañadell (Junts): “cinc propostes, que ara passaré a comentar.
La primera és fixar un salari mínim català. Òbviament, si fóssim un estat
independent, ara podríem tenir els salaris mitjans o els salaris mínims que
tenen els estats que generen riquesa com nosaltres. No menys de 1.500-1.600
euros. El nostre grup parlamentari a Madrid està negociant el traspàs de la
competència, però mentrestant el que podem fer i pot fer vostè, conseller, ho
sap molt bé, és acordar un salari mínim de referència, que, segons ens recomana
la Unió Europea, doncs, hauria d’estar entorn del seixanta per cent del salari
mitjà. I això vol dir, avui, uns 1.400 euros.
Això s’ha de fer, com ens demanen els sindicats i patronals, en base a la
concertació social, és cert, i amb una certa progressivitat. No ho podem fer
d’avui per demà. I, per això, en aquesta moció posem un horitzó de quatre anys
per assolir aquest seixanta per cent. Nosaltres pensem que això és factible, i
vostè ho ha de liderar. I pensem que és assolible en un termini dels propers
anys”.
Albert Caballero (ERC): “... n’hem presentat una (esmena) que ens sorprèn
que no l’acceptin. Ja sabem que ho han estat negociant, perquè ens ho acaba
d'anunciar, no?, que ho estan negociant a Madrid, però ens sorprèn que no
vulgui acceptar que aquest Parlament es posicioni per exigir al Govern de
l'Estat el traspàs del salari mínim –ens sorprèn–, perquè és una posició que, a
més, reforçaria la seva posició negociadora. L'hauria d'haver acceptat. No es
pot quedar a dir: «Escolti'm, busquem una transacció que el Parlament o el
Govern se sumi a lo que està fent Junts.» No, aquí el que hem de buscar és que
el Parlament defensi la proposta, i després que els grups parlamentaris a
Madrid negociïn el que hagin de negociar. Vostè sap que és una reivindicació
històrica. Per tant, el salari mínim ha de ser una competència que hauríem de
tenir a Catalunya. I, per tant, ja no tindríem les problemàtiques que ens genera
aquest acord amb el salari mínim de referència”
Conxi Jiménez (PSC.- Units per Avançar): “Respecte al tema del salari mínim
de referència català, això ha de servir per consensuar possibles mesures per
orientar la negociació colꞏlectiva, per aconseguir que cap conveni estigui per
sota d’un salari mitjà de referència a Catalunya. Perquè hem de donar
compliment al que marca la carta social europea, que, com bé s’ha comentat,
fixa el seixanta per cent de la mitjana del salari de Catalunya.
Això sí, jo vull fer una reflexió d’aquest tema. Jo crec que hem de
treballar-lo molt bé, s’ha de treballar, perquè el salari mínim no pot
convertir-se en un salari màxim. O sigui, s’ha de treballar molt bé perquè les
empreses... Al final, fixar un salari mínim no vol dir que sigui el topall, ni
tampoc s’han de bloquejar els convenis col·lectius de les persones que tenen
salaris superiors. O sigui, tot això s’ha de regular, i és una feina que s’ha
de començar a fer...”
Lluís Mijoler (Comuns): “Hem de celebrar la proposta d’increment del salari
mínim interprofessional a 1.134 euros i coincidim amb la moció que la mesura ha
d’establir un salari mínim de referència a Catalunya i això contribuiria a
garantir un nivell d’ingressos digne per als treballadors i treballadores del
país, reduint la bretxa salarial i fomentant la cohesió social. Entenem que la
concertació social és fonamental per desenvolupar un marc laboral just i
equitatiu i, en aquest sentit, instem els agents socials i econòmics i el
Govern a impulsar un diàleg constructiu que permeti assolir aquest acord”.
Comparació de la Moció presentada i del text aprovat
Moció
|
Tex aprovat
|
El Parlament
de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a:
1. Negociar
amb els agents socials i econòmics en els pròxims mesos, un salari mínim
català de referència (SMR) que convergeixi amb el 60% del salari mitjà en un
termini màxim de 4 anys.
2. Analitzar
la conveniència d’incloure un escalat de reducció parcial del SMR en funció
de l’edat, o per situacions excepcionals o període d’aprenentatge, així com
possibles increments en cas d’alta qualificació, com fan altres països
europeus.
3. Establir
una línia de col·laboració amb el sector empresarial, en especial gremis,
clústers, patronals i cambres de comerç per generar oferta formativa de demandes
sectorials i/o territorials. Dotar una partida de 20 M€ en els següents
pressupostos, per fer front a aquesta col·laboració.
4. Negociar
amb el govern de l’Estat la recuperació de les competències en matèria
laboral derivades de la reforma laboral de 2012 que tenen a veure amb la gestió
dels expedients de regulació d’ocupació (ERO). En concret, tornar a incloure
el requisit de l’aprovació per part de la Generalitat de qualsevol ERO que
tingui lloc a Catalunya, encara que l’empresa tingui centres de treball en
altres comunitats.
5. Posar en
marxa un Pacte Nacional per a la Plena Ocupació de qualitat per assolir un
atur similar als nivells dels països capdavanters de la Unió Europea i amb
salaris dignes en els pròxims anys, en estreta col·laboració amb agents
socials i econòmics.
6. Elaborar
un informe sobre l’evolució de la darrera reforma feta al SOC per tal de
saber si és efectiva per cobrir les necessitats de perfils a les empreses i
per reduir l’atur fins la plena ocupació, i presentar-lo al Parlament.
|
1. El
Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a:
a) Obrir
un procés de concertació amb els agents socials i econòmics per a fixar un
salari mínim català de referència a fi que cap conveni col·lectiu no estigui
per sota del 60% del salari mitjà català, en un termini de quatre anys, i
així complir la Carta social europea. Un cop establert el salari mínim
català de referència, el Govern ha d’analitzar la conveniència d’establir una
escala de reducció parcial del salari mínim de referència en funció de
l’edat, o per a situacions excepcionals o períodes d’aprenentatge, i també
possibles increments en cas d’alta qualificació, com fan altres països
europeus.
b) Establir,
en el marc dels pressupostos per al 2025, una nova línia de col·laboració amb
el sector empresarial, especialment amb els gremis, els clústers, les
patronals i les cambres de comerç, per a generar una oferta formativa per a
atendre les demandes sectorials i territorials.
c) Negociar
amb el Govern de l’Estat les competències de gestió dels expedients de
regulació d’ocupació (ERO/ERTO) i tornar al període anterior a la reforma
laboral del 2012 quant al règim d’autorització administrativa. En concret,
s’ha de reduir el barem de la competència territorial de l’expedient de
regulació d’ocupació del 85% (fixat per l’article 25.3 del Reglament dels
procediments d’acomiadament col·lectiu i de suspensió de contractes i
reducció de jornada) al 51%, i recuperar l’autorització administrativa
dels expedients per motius econòmics, tècnics, organitzatius o de producció
(ETOP) i de força major.
2. El
Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a treballar per la
plena ocupació per mitjà de les actuacions següents:
a) Acordar,
amb la participació dels grups parlamentaris i dels actors formatius,
econòmics i socials de Catalunya, un pacte nacional per a una ocupació plena
i de qualitat, per a assolir, en els pròxims anys, un nivell de desocupació
similar als dels països capdavanters de la Unió Europea, i amb salaris
dignes.
b) Defensar
els interessos del sector català de la pesca i exigir al Govern de l’Estat
que faci ús del seu vot o del vet per tal d’assegurar que l’acord subscrit en
el marc de la Unió Europea respecte a les restriccions incloses en la
proposta de regulació de la pesca per al 2025 no comportin més precarietat
per al sector ni l’aboquin a la desaparició; i també establir un sistema que
permeti als pescadors i armadors embarcats de disposar d’un mecanisme d’ajut
econòmic durant les aturades aprovades que no impliqui utilitzar la prestació
per desocupació.
3. El
Parlament de Catalunya insta el Govern a elaborar un informe sobre l’evolució
del Pla de transformació del Servei Públic d’Ocupació de Catalunya (SOC) per
a constatar les actuacions que es duen a terme i valorar si són efectives
per a cobrir les necessitats dels perfils sol·licitats per les empreses i per
a reduir la desocupació fins arribar a la plena ocupació, i presentar-lo al
Parlament.
|
4. Sobre esta temàtica se volverá a tratar sin duda en un foro
especialmente relevante, como serà la sesión de trabajo organitzada por el ConsellEconómic i Social de Barcelona el 5 de febrero, en el que se presentarà y debatirá el estudio efectuado por el
professor Adriàn Todolí i la professora Paula López “El salari mínim local i
regional : efectes econòmics i socials de la descentralització regulatòria”
Sin duda, también serà un buen momento para volver sobre los debates relatives
al salario mínimo de Ciudad, permitiéndome remitir a todas las persones interessades
a mi informe elaborado en 2016 a sol·licitud de Barcelona Activa, un amplio
resumen del cual se encuentra en la entrada “A vueltas con el debate sobre el
salario mínimo de ciudad, su viabilidad y repercusiones jurídicas y económicas.
Intervención en la Jornada organizada por el Consejo Económico y Social de
Barcelona “ (24 de marzo de 2017) , de la que rerproduzco un breve fragmento
“La competencia para regular el salario mínimo con carácter general es de
ámbito estatal. sería necesario modificar la normativa para otorgar
competencias a las autonomías y administraciones locales
Para determinar cuál es el ámbito hipotético de actuación de las
administraciones locales y autonómicas, en especial de las segundas, en materia
salarial, es necesario proceder al estudio de cuál es la distribución de
competencias en materia laboral, tomando en consideración tanto el marco
normativo constitucional y estatutario como la jurisprudencia del TC que desde
el año 1981, con ocasión de la primera sentencia dictada sobre la materia núm.
33/81 de 5 de diciembre, se ha pronunciado en numerosas ocasiones al respecto.
Se ha producido a mi parecer, un mínimo cambio en la doctrina del TC sobre
el ámbito competencialen materia laboral desde la primera sentencia, con el
acantonamiento de las CC AA en el ámbito de la ejecución del marco normativo
estatal. Con idas y venidas se ha debatido sobre la ampliación de las
competencias en materias colaterales como son las de empleo, inmigración,
protección social, planificación económica (de acuerdo a las base estatales),
etc., pero los intentos autonómicos más significados, como la reforma del EAC,
no han prosperado en su intento de ampliar las competencias reglamentarias, en
el bien entendido que también hay que reconocer que la doctrina del TC ha
abierto espacios de actuación a las autonomías que pocos años antes se hubieran
considerado impensables, y las competencias en materia de autorizaciones
iniciales de trabajo para trabajadores extracomunitarios es un claro ejemplo de
ello. No abona al “optimismo competencial” a mi parecer ni las últimas
sentencias en las que el TC ha debido pronunciarse sobre asuntos laborales (no
sólo las relativas las cuestiones competenciales) ni las decisiones
legislativas adoptadas por el gobierno y el Parlamento español durante la
legislatura 2012-2015, si bien el nuevo mapa parlamentario resultantes de las
últimas elecciones generales celebradas en junio de 2016 sí permite ser
moderadamente optimista tanto en el desarrollo de derechos sociales como de
ampliación de competencias en materia laboral.
Un intento de ampliar, siquiera sea modestamente, el ámbito competencial
autonómico y local en materia de salario mínimo, con las innegables
repercusiones que ello podría tener sobre las administraciones locales del
territorio, se produjo con la presentación, con fecha 26 de septiembre de 2016,
por el diputado del grupomixto Sr. Francesc Homs (PDECAT) de unaproposición no de ley en los siguientes
términos: “El Congreso de los Diputados manifiesta su preocupación por el grave
aumento de las desigualdades a causa, entre otras, de la disminución de las
rentas salariales en el PIB, por lo que insta al Gobierno a:
1. Acordar con las organizaciones sindicales y asociaciones empresariales
más representativas en sus respectivos ámbitos de actuación, estatal y
autonómico, y con las comunidades autónomas, un calendario de incremento
continuado del Salario Mínimo Interprofesional (SMI), que permita alcanzar, en
el plazo de los próximos cuatro años, el objetivo de situarlo en los
12.000€/año, y posteriormente, de acuerdo con lo establecido en la Carta Social
Europea, situarlo permanentemente en el entorno del 60% del salario medio neto.
2. Impulsar las medidas legislativas necesarias para que las
administraciones autonómicas y locales, de acuerdo con los interlocutores
sociales más representativos en sus respectivos ámbitos de actuación, puedan
ajustar el importe del salario mínimo interprofesional en sus territorios, al
coste de la vida real en cada territorio, posibilitando el establecimiento de
Salarios Mínimos locales/regionales distintos, adaptados a sus respectivas
realidades económicas”.
Sometida la proposición a la pertinente tramitación y debate parlamentario,
el textofinalmente aprobado por la Comisión de Empleo y Seguridad Social del
Congresode los Diputados el 16 de noviembre, con modificaciones fruto de la
aceptación de diversas enmiendas de otros grupos parlamentarios, queda
ciertamente lejos de la propuesta inicial por lo que respecta a la posible
intervención de las administraciones autonómicas, y muy especialmente de las
locales, en cuanto que fue el siguiente: “El Congreso de los Diputados
manifiesta su preocupación por el grave aumento de las desigualdades a causa, entre otras, de la disminución de
las rentas salariales en el PIB, por lo que insta al Gobierno a acordar con las organizaciones sindicales y
asociaciones empresariales más representativas, y escuchando a las Comunidades Autónomas, un calendario de
incremento continuado del Salario Mínimo Interprofesional (SMI), que permita alcanzar, en el plazo de
los próximos cuatro años, el objetivo de situarlo en los 12.000 €/año, y posteriormente, de acuerdo con lo
establecido en la Carta Social Europea, situarlo permanentemente en el entorno del 60% del salario medio
neto.»
Buena lectura.