lunes, 26 de junio de 2017

Toca ordenar, con rapidez, la contratación de profesorado universitario (no sólo del asociado) y cumplir con la normativa (europea, estatal y autonómica) vigente. Notas a la importante sentencia del Tribunal Supremo de 1 de junio de 2017.



1. Terminaba el pasado viernes mi artículo sobre la saga de profesorado universitario asociado, dedicado a la sentencia de la Sala de lo Social del Tribunal Superior deCastilla y León de 11 de mayo, con referencias a un recurso de casación para la unificación de doctrina interpuesto por la Universidad del País Vasco, y me preguntaba, sin responder obviamente, cómo resolverá la Sala de lo Social del Tribunal Supremo. 

domingo, 25 de junio de 2017

La huelga y los conflictos colectivos. Una aproximación a la obra del profesor Manuel Alonso García.



Reproduzco en esta entrada del blog la introducción del artículo que será publicado próximamente en la obra colectiva “Semblanza de grandes laboralistas: Manuel Alonso García”, coordinada por el profesor Luis Enrique de la Villa Gil y publicada por el Ministerio de Empleo y Seguridad Social.

1. Introducción. El recuerdo personal.
Es una satisfacción, personal y académica, poder participar junto con otros prestigiosos juristas en esta obra colectiva de semblanza de una de las figuras señeras del laboralismo español de la segunda mitad del siglo XX, el profesor Manuel Alonso García, que continúa la colección iniciada con la del profesor Gaspar Bayón Chacón y seguida con la de los profesores Eugenio Pérez Botija y Manuel Alonso Olea, puesta en marcha por el Ministerio de Empleo y Seguridad Social, una colección calificada como “una feliz iniciativa” por parte de uno de los más recientes maestros del iuslaboralismo español, el profesor Carlos Palomeque, tesis que comparto plenamente[1].  

Me corresponde abordar, en los márgenes y límites de espacio de un artículo de una, ya indicada, obra colectiva, cómo abordaba el profesor Alonso García la regulación de la huelga y de los conflictos colectivos en su obra doctrinal, si bien ello no debe impedir en modo alguno que formule algunas consideraciones previas sobre la relación que mantuvimos desde mi incorporación a la Cátedra de Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social de la Universidad central del Barcelona en el curso 1975-76, una vez finalizada el curso anterior la licenciatura en Derecho tras cinco años de intenso y, creo que, fructífero estudio y aprendizaje de las diversas ramas del ordenamiento jurídico.
Satisfacción personal y académica, decía con anterioridad. Pues sí, porque el profesor Alonso García facilitó mi incorporación a la vida docente e investigadora universitaria tras haber manifestado por mi parte el interés de dedicarme al estudio (aún no tenía muy claro en aquella época en qué términos y de qué forma) de las relaciones laborales en su vertiente jurídica, en aquel momento histórico, y creo que lo siguió siendo más adelante en el tiempo aunque desprovista de la carga relevante que tenía en aquel entonces, tan unida a la social, dado que estábamos en el tránsito de un modelo dictatorial y autoritario de relaciones laborales a otro de corte democrático. Y aquello que considero más relevante desde el plano personal es que sólo hubo valoración de mis conocimientos y de mi interés por el Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social, sin implicación alguna sobre la forma de pensar y las ideas políticas y sociales que cada uno pudiera tener, y que ciertamente tenía, lo cual creo que le honraba como persona.

Contribuyó a mi primera aproximación, y más adelante al desarrollo y profundización de la carrera profesional académica, también, y mucho, el profesor Manuel García Fernández, para el que también guardo un grato recuerdo de nuestro trabajo conjunto por encima de planteamientos políticos y de orientación de cuál debía ser el futuro de las relaciones laborales en una España democrática. Y no querría finalizar esta breve nota de agradecimientos sin mencionar a un querido compañero desde que me incorporé a la actividad docente, el profesor Francisco Pérez Amorós, de quien aprendí mucho, tanto en el terreno personal como académico, y de quien he podido seguir aprendiendo durante los más de cuarenta años de carrera universitaria, en las mismas y en distintas Universidades a lo largo de todos esos años.

Satisfacción académica, también, porque fue sin duda el estudio del “Curso de Derecho del Trabajo”, durante el curso académico 1973-74 (el tan conocido como “calendario juliano”, que se inició en enero de 1974 y que se alargó, en la docencia y en los exámenes – aquello que ahora se denominan “pruebas de evaluación” – hasta finales de julio) el que me animó a acercarme a la vida académica y a profundizar en el estudio de las relaciones de trabajo desde mi incorporación a la docencia. Tuve la suerte de que me dirigiera la tesis doctoral, justamente sobre el derecho de huelga, un ámbito jurídico que será abordado inmediatamente a continuación, y es de justicia agradecerle tanto su ayuda y aportación de conocimientos jurídicos como su paciencia por la lentitud con la que la llevé a cabo, imputable a factores que nada tenían que ver con su interés en dicha finalización.  Ayuda y aportación que me prestó tanto durante su etapa como Catedrático de la Universidad de Barcelona como durante el período que prestó sus servicios para la Universidad Complutense de Madrid, a la que se incorporó el curso académico 1979-80.  

Además, y este es otro de los motivos que me han llevado a seleccionar el examen del derecho de huelga y los conflictos colectivos como temática elegida para esta obra de semblanza del profesor Alonso García, tuve la suerte de participar en dos monografías publicadas en 1979 por el Instituto de Estudios Económicos y de las que asumió tanto su dirección como su participación muy activa.

En cada una de ellas fue objeto de estudio, por su parte, el marco teórico del derecho de huelga y de los conflictos colectivos, así como también de la regulación española, en un momento histórico especialmente interesante por haberse aprobado recientemente la Constitución Española del nuevo período democrático, correspondiéndonos a los profesores Francisco Pérez Amorós, Fernando Almendros Morcillo y a quien está redactando este texto, el estudio y explicación del derecho comparado, es decir de la normativa existente en varios países, habiendo sido seleccionados, y creo que con acierto, diversos modelos jurídicos y con diversa regulación, como eran Francia, Italia, Reino Unido Alemania y Estados Unidos[2].

No menos relevante en el plano personal, por último, es la presentación que tuve la fortuna que el profesor Alonso García realizara de mi primera, y pequeña, publicación, "Guía de los Comités de Empresa. Órganos de participación y representación en la empresa", editada en 1978, con cariñosas palabras hacia mi trabajo y persona.

Quede pues constancia, en esta nota introductoria que cobra pleno sentido por tratarse de un libro de semblanza, de mi agradecimiento al profesor Manuel Alonso García por todo aquello que hizo, y les puedo asegurar que fue mucho, para facilitar mi proceso de aprendizaje, tanto como alumno como después en condición de profesor, y de adquisición de conocimientos. Transcurridos más de cuarenta años desde que me incorporé a la docencia universitaria era de justicia realizar esta reflexión introductoria.

Con respecto a su valoración como jurista relevante en el Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social, no sólo en España sino también en Iberoamérica, donde su obra y aportaciones sólo merecieron encendidos elogios, me remito a la obra colectiva que se publicó en 1995, bajo la coordinación de su primer discípulo, el profesor Juan Rivero Lamas, en donde un destacado número de laboralistas aportamos nuestras reflexiones sobre todas y cada uno de los diferentes ámbitos jurídico laborales de especial interés en aquel momento. De dicha obra, cuyo valor doctrinal sigue siendo importante en el momento presente, me permitirán que transcriba una frase de la introducción-presentación del profesor Rivero Lamas, que me parece que refleja muy bien la trayectoria académica, y también la profesional como abogado, del profesor Alonso García:  el caudal de sus publicaciones “en las que  brillan la solidez, la claridad y la sistemática en la construcción doctrinal, tenía su complemento, o mejor aún su mecanismo de retroalimentación, en la agudeza y el talento demostrado para aplicar las normas laborales en su actividad diaria de abogado. Y es que en su ejercicio profesional supo llevar la teoría a la aplicación de las normas al caso concreto y, a la vez, extraer de la práctica aplicativa ideas y savia nueva para dotar a las construcciones jurídicas de una virtualidad y funcionalidad reales”[3].  


[1] Tal manifestación se encuentra en el editorial del núm. 26 (febrero 2017) de la Revista “Trabajo y Derecho”, cuya dirección asume el profesor Palomeque, a la que se acompaña al final del texto, tras una cuidada explicación de los contenidos más relevantes de las obras dedicadas a los profesores Bayón Chacón, Pérez Botija y Alonso Olea, un deseo que, al menos por lo que respecta al profesor Alonso García, se ha convertido en realidad: “ojala que la colección… prosiga su secuencia esperada con la incorporación sucesiva de nuevos autores y una velocidad de crucero continuada y razonable. Sin que su impulso inicial se desvanezca o llegue incluso a extinguirse, ni haya de correr, así pues, la suerte de tantas iniciativas habidas en el campo de la edición que por desgracia no pasaron de haberlo intentado” (pág. 13). 

[2] La obra relativa al derecho de huelga también incluía, de forma mucho más breve, el estudio del cierre empresarial. Curiosamente, fue este y no la huelga el que mereció más atención por parte de los medios de comunicación. En la hemeroteca de El País encontramos, el 19 de diciembre de 1979, el artículo “El cierre patronal en España es una medida defensiva de las empresas”, en el que se efectúa una breve reseña de la publicación y se recogen las manifestaciones del profesor Alonso García en el acto de presentación de las dos monografías, en el que puso de manifiesto la necesaria regulación, si bien no de forma conjunta, de la huelga y el cierre empresarial, dado que la regulación vigente era lo suficientemente ambigua para prestarse a diferentes interpretaciones.  http://elpais.com/diario/1979/12/19/economia/314406032_850215.html (última consulta: 15 de junio de 2017).

[3] AA.VV. Reforma de la legislación laboral. Estudios dedicados al prof. Manuel Alonso García.   Madrid, Asociación Española de Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social/Marcial Pons, 1995. En dicha obra se encuentra el artículo publicado conjuntamente con el profesor Francisco Pérez Amorós, "Movilidad geográfica", págs. 231 a 246.

viernes, 23 de junio de 2017

Universidad: sigue la saga del profesorado asociado ante los tribunales, ahora en el TSJ de Castilla y León. Nota a la sentencia de 11 de mayo de 2017 (y a la espera del TS).



1. Gracias al incansable, y muy generoso, trabajo llevado a cabo por el profesos IgnasiBeltrán de Heredia en su blog, de seguimiento de la sentencias de juzgados y tribunales laborales y contencioso-administrativos que resuelven litigios en los que entra en juego la jurisprudencia del Tribunal de Justicia en el caso Ana De Diego Porras (sentencia de 14 de septiembre de 2016), he podido leer la sentencia dictada por la Sala de lo Social del Tribunal Superior de Justicia deCastilla y León de  11 de mayo, de la que fue ponente la magistrada Susana María Molina, ya disponible en la base de datos del CENDOJ.

jueves, 22 de junio de 2017

Dades detallades d’afiliació mitja de la població estrangera a la Seguretat Social del mes de maig.



El Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social publicà el dijous, 22 de juny de 2017, les dades generals d’afiliació de la població estrangera corresponents almes de maig.

A partir del mes de gener de 2012 les dades estadístiques aporten una modificació important amb relació a les dels mesos anteriors: la incorporació al regim general dels treballadors del regim agrari i del personal al servei de la llar familiar, com a conseqüència de les modificacions operades en la normativa de Seguretat Social per a ambdós col·lectius a partir de l’1 de gener de 2012.

Feta aquesta puntualització, pel que fa a la població estrangera les dades més destacades són les següents:

2. A tota Espanya, i amb dades de la mitja del mes de maig hi ha un total de 1.861.591 afiliats, dels quals 794.563 són de països UE (416.508 homes i 378.055 dones), i 1.067.028 són de països no UE (617.142 homes i 449.886  dones). És a dir, s’ha produït un increment anual del 7,54 %. Cal recordar que la mitja d’afiliats del mes d’abril de 2016 era de 1.731.018. Es a dir, en els darrers dotze mesos s’ha produït un augment de 130.573 persones.

Cal destacar l’augment de l’afiliació en el regim general, que ha guanyat 58.833 afiliats (ja s’han incorporat els treballadors dels regim agrari i de la llar familiar, i la disminució es produeix utilitzant els mateixos criteris estadístics). Pel que fa al regim de treballadors autònoms, cal fer esment del creixement  de 4.774, i en sèrie interanual hem passat dels 276.989 del mes de maig de 2016 als actuals 294.174.

En les dades estatals del mes de febrer de 2012 no apareixia la distribució percentual per règims, que havia estat substituïda per la variació mensual en percentatge, però en les dades del mes de marc ja tornà a aparèixer aquesta distribució. Aquesta distribució el mes d’abril és la següent: el 83,94 % pertanyen al general (amb la inclusió dels treballadors agraris i de la llar familiar), el 15,80 % al d’autònoms, el 0,25 % al del mar, i el 0.01 % al del carbó.

Per règims, cal destacar la important presència dels treballadors romanesos i marroquins en el general, seguint els criteris estadístics anteriors (193.703 i 119.020, respectivament), del xinesos i romanesos en el d’autònoms (51.843 i 38.385), i dels marroquins i romanesos en l’agrari, seguint encara els criteris estadístics anteriors (87.689 i 72.979).  En les dades del personal al servei de la llar familiar que apareixen en el regim general, la presència romanesa és també majoritària (38.385), seguida de la boliviana (18.228) i paraguaiana (17.380).

Per comunitats autònomes, i sempre amb dades de la mitja del mes de maig, Catalunya és la primera en nombre total d’afiliats (438.694, 23,60 %), seguida de Madrid (363.353, 19,50 %), Andalusia (243.360, 13,10 %) i la Comunitat Valenciana (192.045, 10,30 %). A Catalunya l’augment en sèrie interanual ha estat de 39.587, un 9,92 %. Fa un any, Catalunya era també la primera en nombre total d’afiliats  (399.107, 23,06 %), seguida de Madrid (345.128, 20,00 %), Andalusia (228.921, 13,22 %) i la Comunitat Valenciana (179.494, 10,370 %).

Cal destacar, pel que fa a la distribució de la població estrangera afiliada a la Seguretat Social en els diferents sectors d’activitat, que la vigent classificació nacional d’activitats econòmiques (CNAE), aprovada pel reial Decret 475/2007 de 13 d’abril, entrà en vigor el mes de gener de 2.009, i això introdueix algunes modificacions d’importància en relació amb la distribució feta d’acord amb l’anterior CNAE. Destaca al meu parer la divisió de l’anterior “activitat immobiliària i de lloguer, i serveis empresarials”, en “activitats immobiliàries”, “activitats professionals científiques i tècniques”, i “activitats administratives i serveis auxiliars”.

En el règim general de la Seguretat Social (i posant en relleu que les incorporacions del regim agrari i del personal al servei de la llar familiar suposen el 15,73 i 11,95 %, del total de l’afiliació, respectivament) destaca el nombre d’afiliats en el sector de l’hostaleria, que ocupa a 284.942 persones (18,24 %), de les quals 173.327 són de països no UE, i que ocupa la primera posició. Li segueix el sector del comerç i reparació de vehicles a motor i bicicletes, que ocupa a 186.506 treballadors, un 11,94 %, dels quals 113.648 són de països no UE, i en tercer lloc es troben les activitats administratives i serveis auxiliars, que agrupen a 120.243 treballadors, un 7,70 % del total, dels quals 70.066 són de països no UE; la industria manufacturera ocupa el quart lloc, amb 101.101 afiliats (6,47 %), dels quals 53.860 són de països no UE; el sector de la construcció es situa en el cinquè lloc i ocupa a 100.638 persones, un 6,44 %, dels quals 57.257 són de països no UE (sent important destacar el creixement d’un 16,53 % en sèrie interanual). En el règim especial de treballadors autònoms, destaca la presència del sector del comerç i reparació de vehicles de motor i bicicletes (87.476, 29,74 % %), del sector de l’hostaleria (55.191, 18,76 % %), i del sector de la construcció (33.873, 11,51 % del total i amb una participació majoritària dels ciutadans de la UE, 22.675, i amb un creixement de l’afiliació del 8,89 % en sèrie interanual). Fa un any, i posant en relleu que  les incorporacions del regim agrari i del personal al servei de la llar familiar suposaven el 15,19 i 13,73 %, del total de l’afiliació, respectivament) destacava el nombre d’afiliats en el sector de l’hostaleria, que ocupava a 261.091 persones (17,97 %), de les quals 159.239 eren de països no UE, i que ocupava la primera posició. Li seguia el sector del comerç i reparació de vehicles a motor i bicicletes, que ocupava a 175.881 treballadors, un 12,11 %, dels quals 108.100 eren de països no UE, i en tercer lloc es trobaven les activitats administratives i serveis auxiliars, que agrupaven a 106.403 treballadors, un 7,33 % del total, dels quals 61.292 eren de països no UE; la industria manufacturera ocupava el quart lloc, amb 93.211 afiliats (6,42 %), dels quals 49.829 eren de països no UE; el sector de la construcció es situava en el cinquè lloc i ocupava a 86.363 persones, un 5,95 %, dels quals 47.759 eren de països no UE (sent important destacar el creixement d’un 8,01 % en sèrie interanual). En el règim especial de treballadors autònoms, destacava la presència del sector del comerç i reparació de vehicles de motor i bicicletes (83.951, 30,67 %), del sector de l’hostaleria (51.616, 18,86 %), i del sector de la construcció (31.108, 11,37 % del total i amb una participació majoritària dels ciutadans de la UE, 20.925, i amb un creixement de l’afiliació del 6,73 % en sèrie interanual

Per països de procedència, a tot l’Estat, els treballadors romanesos ocupen la primera posició (339.783), i els marroquins es situen en la segona posició amb 240.129 treballadors. Els xinesos ocupen la tercera posició, amb 98.674, quedant els italians en la quarta posició, amb 96.860, per davant dels equatorians amb 70.048, dels britànics amb 65.993, dels búlgars amb 61.257, dels colombians amb 54.802, dels bolivians amb 49.871 dels portuguesos amb 47.201. Fa un any, els treballadors romanesos ocupaven la primera posició (313.361), i els marroquins es situaven en la segona posició amb 217.523 treballadors. Els xinesos ocupaven la tercera posició, amb 94.914, quedant els italians en la quarta posició, 83.114, per davant dels equatorians amb 69.191, dels britànics amb 62.303, dels búlgars amb 57.368, dels bolivians amb 53.455, dels colombians amb 52.671, i dels portuguesos amb 43.250.

3. La mitja del mes de maig d’afiliats estrangers a Catalunya és de 438.694, dels quals 146.520 són de països UE i 292.175 de països no UE.

Per règims, el 84,35 % dels afiliats estan inclosos en el general (amb la inclusió dels treballadors agraris i dels de la llar familiar), el 15,46 % en el d’autònoms, i el 0,19 % en el del mar.

Segons els criteris estadístics anteriors, per règims cal destacar la important presència de treballadors marroquins, romanesos i italians en el general (42.604, 32.012 i 24.473,   respectivament), dels xinesos, romanesos i italians en el d’autònoms (13.631, 5.728 i 5.389) i dels marroquins i romanesos en l’agrari (6.283 i 4.733). En les dades del personal al servei de la llar familiar que apareix en el regim general, la presència boliviana es majoritària (6.084), seguida de la població hondurenya (4.507) i marroquina (2.675).

En el règim general de Seguretat Social (i posant en relleu que les incorporacions del regim agrari i del personal al servei de la llar familiar suposen el 5,65 i 9,38 % del total de l’afiliació, respectivament), el primer lloc correspon a l’hostaleria, amb 67.269 (18,18 %), dels quals 49.333 són de països no UE, i el segon al comerç i reparació de vehicles de motor i bicicletes, amb 54.352 afiliats (14,69 %),  dels quals 36.967 són de països no UE; el tercer lloc és per a les activitats administratives i serveis auxiliars, amb 40.335 afiliats (10,90 %), dels quals 26.714 son de països no UE, i el quart per a la indústria manufacturera, amb 33.193 (8,97 %), dels quals 21.203 són de països no UE; en cinquè lloc trobem als afiliats en el sector de la construcció, amb 23.669 (6,40 %), dels quals 18.709 són de països no UE. En el règim especial de treballadors autònoms destaca la importància dels sectors del comerç i reparació de vehicles a motor i bicicletes (17.198, 25,35 % del total), de l’hostaleria (13.732, 20,24 %) i de la construcció (5.768, 8,50 %). Fa un any, (i posant en relleu que les incorporacions del regim agrari i del personal al servei de la llar familiar suposaven el 5,12 i 1,93 % del total de l’afiliació, respectivament), el primer lloc corresponia a l’hostaleria, amb 60.967 (18,14 %), dels quals 44.890 eren de països no UE, i el segon al comerç i reparació de vehicles de motor i bicicletes, amb 49.935 afiliats (14,86 %) dels quals 34.397 eren de països no UE; el tercer lloc era per a les activitats administratives i serveis auxiliars, amb 34.369 afiliats (10,31 %), dels quals 22.595 eren de països no UE, i el quart per a la indústria manufacturera, amb 30.830 (9,17 %), dels quals 19.738 eren de països no UE; en cinquè lloc trobàvem als afiliats en el sector de la construcció, amb 19.895 (5,92 %), dels quals 15.376 eren de països no UE. En el règim especial de treballadors autònoms destacava la importància dels sectors del comerç i reparació de vehicles a motor i bicicletes (16.410, 26,38 % del total), de l’hostaleria (12.576, 20,22 %) i de la construcció (5.316, 8,55 %).

A Catalunya, els treballadors marroquins són els primers (56.326), seguits dels romanesos (45.131), i els italians ocupen la tercera posició (30.044). A continuació trobem els xinesos (27.395), els pakistanesos (15.872), els francesos (17.672), els bolivians (15.872), els equatorians (13.111), els colombians (11.110), els anglesos (10.012), i els senegalesos (9.922). Fa un any, els treballadors marroquins eren els primers (49.919), seguits dels romanesos (41.109), i els xinesos ocupaven la tercera posició (26.139). A continuació trobàvem els italians (25.625), els pakistanesos (16.693), els bolivians (16.098), els francesos (15.966), els equatorians (12.489), els colombians (10.268), i els britànics (9.064). peruans (8.656).