Fa uns dies es va fer pública la declaració final
de la Missió del Fons Monetari Internacional que havia visitat Espanya poc
temps abans. Per restablir la confiança, impulsar el creixement i l´ocupació,
l´FMI té la solució màgica: «La intensificació de l´actual reversió dels grans
desajustos en preus i salaris hauria d´estar al centre de l´agenda. Una solució
cooperativa, que els treballadors acceptin una major moderació salarial, els
empresaris traslladin els estalvis en costos a preus i contractin, i els bancs
es recapitalitzin, podria redundar en una reassignació més ràpida de recursos cap
a sectors dinàmics i un millor resultat per a tots».
Segons el diccionari, reversió és l´acció de
revertir, «tornar a l´estat o condició que una cosa va tenir abans». És a dir,
aposta l´FMI per una reducció de les desigualtats salarials? I si és així, aposta
per una reducció dels salaris més elevats i una millora dels més reduïts, o per
una reforma a la baixa de tots? Com veuran, les respostes poden impactar de
manera molt diversa en la vida de la major part de la ciutadania, i molt em
temo, coneixent anteriors Informes de l´FMI i les polítiques imposades en el
marc de la Unió Europea a països en difícil situació econòmica com Grècia,
Portugal i Irlanda, que l´FMI estigui demanant, simplement, una reducció
dràstica de salaris. Sobre la reducció de les cotitzacions empresarials, tan
demandades sempre des d´àmbits empresarials, els savis del Fons arriben a la
conclusió que aquesta mesura «és desitjable», però que ha d´estar condicionada
a «la reducció del dèficit» per sota del 3% del PIB (potser amb reducció de
salaris i reduccions d´ocupació –ajustos suposo que és una paraula que els
agrada més a Washington–, veritat?).
L´FMI creu que el govern espanyol camina vent en popa a tota vela en la
direcció adequada respecte a les reduccions de despesa i en les àrees en què ha
de portar-se a terme. Però com que és conscient de les dificultats de veure els
resultats positius (em permeten que deixi plantejada la pregunta de per a qui?)
a curt termini, suggereix (no imposa, almenys en el llenguatge sempre tan culte
i tan acurat del text) una altra fórmula màgica per garantir que les mesures
del govern tinguin èxit, de tal manera que «futures retallades en sous públics
i augments en IVA/impostos especials podrien aprovar-se ara i cancel·lar-los
només si els objectius són assolits», al mateix temps que (coherència obliga, i
no es pot negar que el document dels savis de l´FMI la té, una altra cosa és
que les seves propostes siguin bones o desastroses per a Espanya i per a la
major part de la ciutadania) defensen que «per suavitzar les projeccions de
l´endeutament públic caldria donar major èmfasis a les privatitzacions». Per
cert, em quedo tranquil, «de moment», perquè el president del govern espanyol,
Sr. Mariano Rajoy ha manifestat que no pensa aplicar «de moment» o «de manera
immediata» les propostes de l´FMI. Quant durarà aquest moment? No ho sé,
certament, però si fos pel President de la Generalitat de Catalunya, Sr. Artur
Mas, molt poc, ja que ha demanat al Sr. Rajoy que «sigui valent» i apliqui
aquestes propostes, com el govern català ja està fent a Catalunya (els puc
assegurar que les pateixo en la meva pròpia carn, o més exactament en la meva
nòmina des de fa ja temps).
Qui no coincidirà amb el diagnòstic de l´FMI que «Espanya necessita urgentment
un creixement intensiu en ocupació i majors guanys en competitivitat»? Va
llançat el Fons i ens proposa una «meta clara»: aconseguir que ens situem entre
el «Top Ten» (perdó, el Top 10) en les llistes «de vendes», perdó, vull dir (se
me n´ha anat el sant al cel) «d´índexs globals de competitivitat i clima de
negocis», alguna cosa que segons l´FMI «podria ajudar a centrar las
polítiques i a la seva comprensió per part de la població». No hagués
estat gens malament que el Fons s´hagués plantejat que estiguem en els primers
llocs de l´ocupació estable i de qualitat, de cohesió social i de disminució de
les cada vegada més punyents desigualtats socials, però no he vist recollides
aquestes propostes en el document, almenys amb la claredat amb la qual m´agrada
que es diguin les coses (l´assumpte de «retallades en sous públics és molt
clar», no els sembla?).
L´FMI valora «molt positivament la recent reforma
laboral ja que té el potencial de millorar substancialment el funcionament del
mercat de treball». Tinc la sensació que l´FMI parla del seu «mercat de treball
a Espanya» i que l'autèntic «mercat de treball d´Espanya» és substancialment
diferent quan es refereix a «rígides condicions de treball». Suposo que en la
seva visita a Espanya no van tenir molt temps per visitar empreses i per parlar
amb els treballadors directament afectats sobre les seves condicions laborals i
la rapidesa i facilitat amb la qual des de fa temps, i molt més des de
l´entrada en vigor del Reial decret-Llei 3/2012 de 10 de febrer, convertit ja
en llei des de dijous passat, i la modificació de l´article 41 de la Llei de
l´Estatut dels Treballadors, es poden adaptar o corregir les «rigideses»
salarials i de les restants condicions de treball.
Però perquè vegin que coincideixo en alguna cosa
amb l´FMI en la seva anàlisi de la reforma laboral, els agraeixo que diguin una
cosa que defenso des de fa temps i que fins i tot algun dirigent del PP ha
qüestionat recentment, això és que la reforma permet ajustar salaris i hores de
treball en lloc d´ocupació (suposo que ajustar és un eufemisme per no utilitzar
la paraula maleïda de reduir). Qüestió diferent, senyors i senyores de l´FMI,
és que quan ajuntes en una norma mesures radicals de flexibilitat interna i
flexibilitat externa en època de crisi, i ara vivim una dura crisi, la major
part d´empreses atorguen prioritat a la segona i usen la primera quan no tenen
altres possibilitats (no és dogma de fe la tesi que acabo d´exposar, i
certament pot matisar-se, però l´experiència dels primers mesos d´aplicació de
la reforma laboral a Espanya va en aquesta direcció).
