Dret a vacances?

 

A hores d'ara de l'any, convé primer recordar què diu l'article 38, apartat 1, de la Llei de l'Estatut dels treballadors:

“El període de vacances anuals retribuïdes, no substituïble per compensació econòmica, serà el pactat en conveni col·lectiu o contracte individual. En cap cas la durada serà inferior a trenta dies naturals”. 

I ara, una pregunta incòmoda: aquest dret és intocable?

No ho és, això sembla, per als qui qüestionen no ja la durada sinó la mateixa existència d'aquest dret. En els mitjans de comunicació i xarxes socials tenim clars exemples d'això en els últims dies. 

I quins són els “arguments”, si es poden cridar d'aquesta manera, que utilitzen els qui defensen aquestes tesis? 

Perquè, que no cal donar tanta importància al descans, i que cal pensar a treballar més i millor.

Ara formulo una altra pregunta incòmoda, però la incomoditat només afecta a les i els detractors del dret vacacional. Fan Vostès vacances? Durant quant temps? Quantes hores reals, i no merament formals, dediquen al seu treball? 

No li sembla poc seriós a un dirigent polític, que fins i tot podria arribar algun dia a ser president d'Espanya, afirmar que les vacances estan sobrevalorades, poc després d'anunciar que inicia les seves? 

En fi, com sempre deia a les meves alumnes i alumnes, la importància de les normes no està només en el seu text, sinó en el seu efectiu compliment. 

I aquí comencen a aparèixer altres problemes de caràcter social.

Perquè, encara quan el dret existeix, si no disposes de renda econòmica per al seu gaudi, entenent per tal un mínim canvi d'hàbits i conductes durant aquest període, no serà possible el “gaudi efectiu”. 

Senti, i això que acaba de dir, a qui afecta?

Bé, em vaig a les dades estadístiques oficials d'Espanya i de la Unió Europea (la seva oficina estadístiques Eurostat) i em trobo que aquest “petit problema” afecta a un terç de la població treballadora. 

Ja sé, em diran els qui relativitzen el *descaso, i no sols el vacacional, que les estadístiques poden llegir-se de moltes formes. I millor encara, pensaran alguns i algunes: si les dades no ens agraden, la qual cosa pot fer-se (Donald Trump dixit) és cessar, és a dir acomiadar, a la persona responsable d'aquestes estadístiques. 

En fi, tornem a la serietat i fem una petita reflexió que crec d'interès tant per als qui ofereixen la seva força de treball com per als qui l'adquireixen, jurídicament parlant. En llenguatge molt més clar i directe, el contracte de treball, que legitima la situació de desigualtat jurídica en la qual es troben les seves parts. 

És bo que una persona descansi i que torni al treball amb renovats ànims? És bo que tingui una estabilitat contractual que li permeti una tranquil·litat mental i emocional? És bo per a una part gens negligible, sinó tot el contrari, el sector turístic per posar un clar exemple, que hi hagi una part important de la societat espanyola, que pugui “moure's” dins i fora de les nostres fronteres durant els seus dies de descans?

A mi em sembla, amb tota sinceritat, que totes les preguntes que he formulat han de contestar-se afirmativament, i que això repercuteix en benefici de tota la societat. 

Encara que, sempre hi haurà algú que pugui qüestionar que “tots” tinguin dret a vacances, i fins i tot als descansos. Bé, no exageraré i seré més prudent: potser creuen que cal reduir-les, perquè “no tots som iguals”. 

En fi, que abans de les meves vacances m'ha semblat convenient fer-me aquestes preguntes i traslladar-les als lectors i lectores del Diari. 

Però, què estic dient! si els jubilats tenim vacances tot l'any!