Protecció laboral de les famílies monoparentals

 El Diari de Girona publica avui l'article que reprodueixo a continuació 

La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem va dictar el 15 d'octubre una sentència molt important sobre el permís de maternitat d'una empleada pública titular d'una família monoparental. El litigi s'havia iniciat a la via judicial amb la presentació d'un recurs contra una Resolució de 29 de setembre de 2020, de la Direcció Provincial d'Educació de Valladolid, denegatòria del reconeixement del dret d'un permís de 8 setmanes per maternitat sobre el ja gaudit de 16 setmanes. El TS estima el seu recurs contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la comunitat autònoma esmentada i reconeix el dret sol·licitat

Un any i mig abans, la Sala Social del TS havia abordat, i a més pel Ple, un conflicte semblant, amb l'única diferència de tractar-se d'una persona treballadora a qui era aplicable la Llei de l'Estatut dels Treballadors, mentre que en el cas ara examinat ha estat aplicable la Llei de l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic; és a dir, dos litigis que versen sobre una mateixa temàtica, el període de gaudi de suspensió per naixement i cura de menor quan es tracta d'una família monoparental, a què s'apliquen dues normes diferents per raó dels règims jurídics (contractual i funcionarial) aplicables, encara que amb redacció idèntica.

Doncs bé, la Sala Social va fallar en sentit totalment contrari al de la Sala C-A, motivant posteriorment la presentació d'una qüestió d'inconstitucionalitat per part de la Sala Social del TSJ de Catalunya, encara pendent de resolució pel Tribunal Constitucional.

Dit de manera més clara: mentre esperem que es modifiqui, si s’escau, la normativa vigent, possibilitat que permet el Projecte de llei de famílies, o bé que dicti sentència el TC pronunciant-se sobre la qüestió d'inconstitucionalitat presentada pel TSJ de Catalunya, la persona treballadora titular de família monoparental no té reconegut el dret a gaudir, acumulat, del permís que té l'altre progenitor a les famílies biparentals, segons el criteri de la Sala Social, mentre que qui està acollit al règim funcionarial i per tant li és d'aplicació l'EBEP sí que ho tindrà per raó de la jurisprudència de la Sala C-A. La major part de la doctrina laboralista s'ha pronunciat, des que es va dictar la sentència del TS social, a favor d'una interpretació de la normativa vigent que permeti gaudir del permís acumulat, si bé altres veus no menys destacades han defensat que aquesta millora ha de venir del canvi normatiu.

¿Era conscient la Sala C-A del diferent criteri mantingut per la Sala Social? És evident que la resposta és afirmativa, i a aquesta es refereix breument a la sentència de 15 d'octubre, justificant la diferència tant des d'una perspectiva estrictament formal de legalitat com en atenció a la realitat de les famílies monoparentals, i a més per fixar doctrina jurisprudencial davant la proliferació de resolucions judicials de tribunals C-a inferiors en diferents sentits. Per a la Sala C-A, “el temps transcorregut des de la Sentència indicada, en conjunció amb l'evolució de la realitat social (article 3.1 del Codi Civil) respecte dels tipus de família, així com la profusió i disparitat dels pronunciaments en el nostre ordre jurisdiccional contenciós administratiu, expliquen la diferència i el sentit estimatori de la nostra sentència”.

Amb exquisida prudència, defensa la seva tesi, perquè considera que la igualtat per raó de naixement o per qualsevol circumstància social, respecte dels menors nadons (article 14 de la CE) i l'interès superior del menor ( article 39 de la CE), “ens condueix a una interpretació conforme amb la Constitució, que no podem defugir, d'acord amb el que ja està raonat en aquesta sentència”, i això en tot cas “... a resultes del que determini, si escau, el Tribunal Constitucional en relació amb les qüestions d'inconstitucionalitat plantejades, o si escau també, el legislador quant a la regulació legal expressa de les famílies monoparentals”.

La Sala, que insisteix repetidament en la necessitat de prendre en consideració tot el marc normatiu, arriba a la seva conclusió estimatòria del recurs també amb reflexions, o interpretacions, de caràcter sociològic, que són que “en la realitat social actual al moment del seu aplicació, en què es constata, pel que ara interessa, l'aparició d'un nou tipus de família que no es pot desconèixer”, i que cal sempre atendre “l'esperit i la finalitat de la norma, que representa, juntament amb els altres interessos igualment legítims (singularment la protecció a la dona a l’embaràs, part i puerperi" segons va assenyalar la STC 111/2018, de 17, d'octubre) i els altres esmentats, l'interès superior del menor i la prohibició de discriminació entre menors nounats”.

És difícil entendre per als qui no són juristes, i de vegades per als qui ho som també, la diferència de criteris davant d'assumptes substancialment semblants, encara que cada jurisdicció sigui independent. Esperem que la reforma normativa, o el TC, fixin un criteri comú i que posi al centre del debat la protecció del menor i reforcin el principi d'igualtat.