La immigració i el respecte als drets de les persones.

Les nostres societats són cada dia més diverses, fruit dels processos de canvis econòmics, socials i culturals, i la immigració de persones que provenen d’altres Estats de tots els continents assoleix una importància molt més gran de la que va tenir en etapes històriques anteriors. Pel que fa a la nostra Comunitat Autònoma això es constata de forma clara i fefaent en el document de bases del pacte nacional per a la immigració a Catalunya presentat el passat 14 d’abril i on he tingut la sort de haver estat convidat a participar com a coordinador del grup dedicat a l’anàlisi de l’accés al mercat de treball. .

En moltes ocasions m’he fet la pregunta del perquè de les diferències legals entre les persones per raó de la seva nacionalitat i si aquesta segueix tenint encara raó de ser o justificació. No és ara el moment de fer l’anàlisi legal que justifica aquesta diferenciació en l’espai comunitari europeu i de retruc en l’estatal, en l’àmbit laboral l’anomenada preferència comunitària per a l’ocupació, però sí de recordar que aquestes diferències podrien limitar-se si es ratifiqués la Convenció de 1990 de les Nacions Unides sobre protecció del drets dels treballadors migrants i dels seus familiars, ratificació que no s’ha produït per cap dels països desenvolupats. Certament, seguiria havent-hi diferències en raó de la situació administrativa de la persona migrada, però hi hauria una base jurídica més sòlida per garantir bona part del drets de tots els migrants. I en l’àmbit d’Espanya no hem d’oblidar les importants sentències del Tribunal Constitucional núms. 236 i 259/2007, de 7 de novembre i 19 de desembre, que reconeixen alguns drets constitucionals a tots els immigrants amb independència de la seva situació regular o irregular i que han estat objecte d’especial atenció en d’altres entrades d’aquest blog.

Però, hi ha un col•lectiu de persones que es troben en una situació de plena incertesa jurídica i que per aquest motiu viuen en situació, moltes vegades, de total inseguretat pel que fa al seu immediat futur i els del seus familiars. Es tracta de les persones que tenen una ordre d’expulsió però que no ha estat executada, i aquest problema no es troba solament a Espanya sinó que també succeeix a d’altres Estats europeus, i França seria probablement en aquests moments l’exemple més significatiu com ho demostren les moltes referències que troben sobre aquesta problemàtica en els mitjans de comunicació; sense oblidar-nos d’altres països, i l’exemple més trist i recent és el de Bèlgica, amb el suïcidi d’un ciutadà senegalès, Ebenizer Folefack Sontsa, fa pocs dies abans de ser expulsat i retornat al seu país.

Si haguéssim d’aplicar la normativa legal vigent únicament caldria parlar de com procedir a l’expulsió de aquestes persones i del retorn obligat als seus països d’origen. Però al mateix temps ens hem trobat amb situacions jurídiques sorprenents, com ha estat el cas de reconèixer aquesta ordre d’expulsió com un document que acreditava la permanença a Espanya als efectes de poder acollir-se al procés de normalització dels treballadors estrangers en situació irregular que tingué lloc durant el primer semestre de 2005.

Jo crec que no ens podem oblidar del drama humà que pateixen aquestes persones i la seva angoixa pel seu futur. De la mateixa manera que defenso des de fa molt de temps, quan per cert no n’hi havia tantes persones que es manifestessin de la mateixa manera, la importància de la incorporació regular d’una persona immigrada a un altre estat i al seu mercat de treball, també soc del parer que hem de trobar alguna fórmula jurídica que permeti que aquestes persones puguin viure de forma digna en la nostra societat mentre no s’executi l’ordre d’expulsió, i que en cas d’executar-se s’haurà de vetllar perquè el retorn no impliqui vulneració d’altres drets reconeguts en normes internacionals. I si s’arriba a la conclusió de la no operativitat de la mesura sancionadora llavors serà necessari dotar de cobertura jurídica a la persona afectada, bo i que sigui de forma temporal, perquè pugui viure i treballar de forma regular, pel cap baix mentre no es produeixi l’expulsió. En aquest sentit es van formular propostes pel Síndic de Greuges de Catalunya i pel Defensor del Poble d’Espanya, però el govern de l’Estat no ha estat receptiu fins ara a aquestes propostes i es remet únicament a la possibilitat de sol•licitar un autorització de residència temporal per motius excepcionals.

França assumirà la presidència de la Comissió Europea durant el segon semestre d’enguany i es proposa convertir la temàtica de la immigració en un dels eixos centrals del seu mandat, amb la proposta de prohibició de regularitzacions massives. Temps tindrem de debatre les propostes quan siguin presentades, però abans hauríem de demanar al govern de François Sarkozy que adopti les mesures oportunes en el seu país per evitar el drama de les famílies estrangeres amagades i de la policia anant a les escoles per trobar als pares i mares estrangers quan van a recollir als seus fills. El compliment de la legalitat no ha d’ésser incompatible amb el respecte dels drets de les persones i a un tracte digne i humanitari.

Sembla que venen temps difícils per a les persones immigrades en alguns països europeus (un amic que acaba de fer un viatge a Itàlia m’ha explicat que sembla que el nou govern de Silvio Berlusconi vol endurir de veritat la política d’immigració), i que la normativa comunitària tendirà també a endurir-se pel que fa al control dels anomenats irregulars o il•legals. Sense oblidar el compliment de les lleis, i quin som juristes no ens podem oblidar d’això, cal reclamar també una mirada oberta per part dels governs a la realitat de moltes persones que únicament volen sortir d’una situació econòmica i social pitjor, i si no és per la via d’ampliar els mecanismes d’accés als nostres territoris, llavors haurem de fer una aposta ferma i decidida per polítiques de codesenvolupament que millorin de veritat la situació econòmica dels països d’on provenen la major part dels migrants. Perquè, si no actuem d’aquesta manera, no hi haurà portes o fronteres que puguin evitar la fugida de les persones cap a un mon millor. Per això, perquè no fem i contribuïm a fer un mon millor per a tothom, al marge del país on cadascú visqui?