Quan el cinema és la vida real, o fins i tot més

 El Diari de Girona publica avui l'article que reprodueixo a continuació 

El primer de maig era, sens dubte, un dia ideal per anar al cine. I era ideal, vinculant el dia de la feina amb una pel·lícula sobre el món laboral d'un treballador “invisible”, d'aquells que veiem cada dia pels carrers i dels que en desconeixem en gran mesura la vida real, tant personal com laboral.

Bé, em corregiran els qui tenen com a obligació legal vetllar pel compliment de la normativa laboral i de protecció social, i també els qui són responsables de vetllar per la seguretat i l'ordre públic, i també per la normativa sobre l'accés regular al nostre territori nacional: “nosaltres i nosaltres sí que sabem de la seva vida i dels seus problemes”, i tenen gran part de raó.

Per això, em va semblar oportú anar a veure una pel·lícula tan guardonada el 2024 i de la qual gairebé totes i tots els crítics de cinema en parlaven molt bé, que guarda relació directa amb el món del treball. I no em refereixo al que poguéssim anomenar “clàssic”, sinó a aquell que en algunes ocasions n'he sentit dir que és molt “flexible” i permet “adaptar i conciliar la teva vida personal i laboral”, quan la realitat és, i la pel·lícula si fa alguna cosa és confirmar-ho encara molt més, diferent, i els que la coneixen de primera mà seran més durs, perquè aquesta flexibilitat es pot convertir ràpidament en explotació (o autoexplotació obligada) i en manca de vida personal, ja que la irregularitat horària no la permet.

I a tot això, i amb aquestes anades i tornades d'anotacions personals sobre el món laboral, m'he oblidat de dir-vos quina pel·lícula vaig anar a veure: es tracta de “La història de Souleymane”.

Allò que veiem a la pel·lícula, a un ritme certament frenètic i que et manté plenament interessat fins al final, un final del qual no els faré un spoiler, però sí que puc dir, per als que no l'hagin vist, que és tan fred i real com tota la pel·lícula, és la història d'un bon nombre de persones que treballen, i viuen, d'aquesta manera, en moltes ciutats. És a dir, concretant, en situació d'irregularitat administrativa (alguns en diuen “il·legals”), i pendent de la tramitació de la petició d'asil davant l'oficina francesa de protecció als refugiats i apàtrides.

Si els que estiguin llegint aquest article veuen el tràiler de la pel·lícula ja disposaran d'una bona síntesi del contingut. És la història d'un jove guineà que cerca obtenir el dret d'asil a França. Mentrestant, està treballant com a repartidor, sense contracte (no té ocupador) i sense papers.

Em preguntaran els que no coneguin la vida laboral real de moltes de les persones repartidores, com pot treballar si no té contracte, no té ocupador, i a més és irregular (alguns en diran il·legal). Aquí, els podrien remetre a la feina quotidiana (a França, Espanya, Itàlia...) de la Inspecció de Treball (i Seguretat Social a Espanya) i a les molt nombroses actes d'infracció aixecades a empreses per a les quals els repartidors treballen com (aparentment) autònoms, per incompliment de la normativa aplicable. També els podria remetre als qui coneixen de primera mà una realitat una mica més que residual i que s'explica perfectament a la pel·lícula: el lloguer d'un compte (òbviament sense documentació pel mig) de qui el té regular a un altre company o companya (no utilitzaré els termes amic o amiga perquè no s'ajustarien gens a la realitat) que no pot tenir justament per trobar-se en situació irregular, amb un percentatge d'abonament econòmic avantatjós, o molt avantatjós, per només una de les parts, i ja poden endevinar quina és.

És clar, si aquesta persona que realitza el treball de repartiment no disposa de “documentació en regla”, sempre està a expenses d'una possible detenció per les forces i els cossos de seguretat i possible devolució (retorn) al seu país d'origen..., sempre que sigui, d'acord amb la normativa comunitària, un país segur. I com que el nostre repartidor ha presentat la sol·licitud d'asil i desitja, òbviament, que la concedeixin per poder trobar-se en situació regular (alguns en diuen legal), busca de quina manera pot obtenir-la, i es posa en mans, d'un professional?, probablement del seu país, per “construir” un relat de les seves peripècies, de les seves dificultats, de les seves dificultats, que justificarien la petició d'asil, i es va aprenent de memòria mentre treballa. I és aquest relat, el que, en l'última part de la pel·lícula, explica, gairebé de memòria, a qui realitza l'entrevista a l'OFRA, fins que aquesta persona, li diu que aquesta “història” ja se l'han explicat amb anterioritat en diverses ocasions (suposo que el “preparador” no hauria reparat que preparar una mateixa història per a tots els seus “clients” tindria aquest resultat) i li demana l’explicació de la seva història real, el motiu d'abandó del país i les raons veritables per presentar la sol·licitud d'asil.

I a partir d'aquí, ja no segueixo, perquè siguin els que encara no hagin vist la pel·lícula els que valorin el final, tan real, això sí, i ja ho he dit abans, com la vida mateixa. Només un consell: vagin a veure-la.