Pròleg a l’obra de Rafael Allepuz “Persones i treball. Una radiografia del treball i de l’ideari cristià”

Reprodueixo en aquest article el pròleg a l’obra de Rafael Allepuz “Persones i treball. Una radiografia del treball i de l’ideari cristià”, que serà publicada properament per l’editorial Claret. 

És un plaer i una satisfacció prologar l’obra de Rafael Allepuz “Persones i treball. Una radiografia del treball i de l’ideari cristià”. Ho és per un doble motiu: en primer lloc, perquè conec la seva vàlua professional com a  professor de la Universitat de Lleida, i en segon terme perquè també conec la seva indubtable vàlua humana per la implicació en el mon social, sent un clar exemple del que acabo d’esmentar la actual direcció de Caritas Diocesana de Lleida.

Es tracta d’una publicació de lectura altament recomanable, en la que es combina el rigor tècnic amb un llenguatge clar que permet entendre quina és la realitat del mon del treball, què està succeint en la vida laboral de Catalunya, i molt especialment quina és l’aportació de la doctrina social de l’Església sobre el treball.   No n’és gens fàcil trobar l’equilibri entre el rigor i la claredat, i per això s’ha de subratllar l’èxit aconseguit. Com explica molt bé l’autor en la presentació, “Aquest llibre suposa una radiografia del treball en el que es plantegen qüestions de tipus conceptual i analític sobre el que en l’actualitat representa el treball per a les persones i per al conjunt de la societat. Tanmateix, es fa una descripció del moment en el que es troba el món del treball a Catalunya i es destaquen les principals aportacions de l’ideari cristià en la matèria”.

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

En un pròleg no es tracta de cap manera de repetir o reiterar les tesis de l’autor del llibre, sinó  d’aportar algunes reflexions sobre les temàtiques abordades i així animar encara més a totes les persones interessades pel mon del treball a la seva lectura. Em centro en dos de les parts del llibre, és a dir les que són de caire més teòric, la primera dedicada al “treball i formes de treball”, i la tercera que tracta sobre “el treball en l’ideari cristià”.

No cal dir que també és molt important la radiografia que fa Rafael Allepuz sobre el mon del treball a Catalunya i les dades estadístiques, però de ben segur que hi ha millors especialistes en la matèria que qui prologa aquesta obra per a la seva anàlisi.  

Què podem dir sobre el treball, les seves diferents formes, l’augment de la inestabilitat laboral, l’existència de un treball no remunerat i que no apareix a les estadístiques però que es especialment important com el de les cures? Permetin aquestes reflexiones pròpies desprès de feta la lectura de la primera part de l’obra.

Tenim múltiples incerteses respecte del futur, una de les més importants de les quals és la de saber si tots els ciutadans que ho vulguin podran accedir a una feina o si, en canvi, molts d’ells s’hauran de resignar a percebre una prestació econòmica a càrrec dels poders públics, i això si la situació econòmica de l’Estat i les opcions polítiques que el controlin ho permeten; sense oblidar que aquesta realitat ja existeix en nombrosos països i que en moltes llars la feina regular, en els termes que fem servir en el debat socioeconòmic en els anomenats països desenvolupats, és una cosa desconeguda fa bastants anys, amb la influència que això té per a la vida futura dels joves d’aquestes llars.

El debat sobre el futur del treball i els canvis en el món laboral és una de les qüestions a les quals més atenció s’ha prestat i es continuarà prestant en els anys vinents. Sempre sense deixar de banda que qualsevol reflexió sobre el treball haurà de prendre en consideració la realitat cultural i econòmica en què se situa, perquè moltes vegades, i segurament de manera involuntària, les reflexions sobre la situació laboral als anomenats països desenvolupats tendeixen a extrapolar-se mecànicament als països anomenats en via de desenvolupament; i dins dels anomenats països del primer món l’examen i estudi dels problemes derivats de la falta de feina per a un sector de la població, o simplement de la subocupació de bona part de la mateixa població, es fa de manera molt diferent.

Tal com ha subratllat el màxim fòrum mundial en matèria sociolaboral, l’Organització Internacional del Treball (OIT), l’anàlisi de les relacions de treball no es pot fer només des d’un vessant econòmic més o menys racional, sinó que s’han de prendre en consideració altres factors socials “i en concret la importància que tenen en les relacions humanes la dimensió social, el vessant cultural i les opcions polítiques”. I l’anàlisi del mercat de treball en tot cas s’ha de fer prenent en consideració la influència que sobre aquest mercat i sobre la mateixa noció i concepte de treball impliquen el canvi tecnològic, la internacionalització econòmica i financera, les noves formes d’organització del treball, la cada vegada més creixent participació femenina en la vida laboral, el fenomen cada vegada més important de la immigració i l’aparició de grups que queden exclosos d’aquest mercat.

És especialment important el canvi produït en el món del treball per la participació de la dona, canvi que no serà només quantitatiu sinó també, i molt especialment, qualitatiu, ja que la seva presència massiva qüestiona cada vegada amb més força el model d’un món del treball propi de la societat industrial del s. XIX i de bona part del s. XX.

Qualsevol reforma socioeconòmica ha de tenir ben present l’òptica clara i definida de defensa dels interessos de les persones menys afavorides, que són precisament les que més pateixen les conseqüències de les crisis econòmiques i socials a escala mundial; persones per a les quals les èpoques d’expansió econòmica no arriben mai perquè aleshores se’ls demana contenció i moderació per “no fer malbé” les consecucions econòmiques, i que en canvi sí que pateixen les situacions recessives que es concreten en nombrosos processos de reestructuracions i reconversions empresarials que deixen sense feina milers de treballadors, a més de la disminució en la cobertura de les prestacions contributives i assistencials de desocupació. Sortosament, les mesures adoptades durant la crisi sanitària iniciada a partir del mes de març del 2020 han anat en la major part de països en una direcció contraria, tal como demostren els informes que ha dut periòdicament a terme l’OIT. 

Es necessari establir unes certes regles del joc a escala global i no es pot deixar el mercat al seu lliure albir, tant en el terreny social (drets socials a tots els països) com en l’econòmic (debat sobre la regulació de la lliure circulació de capitals a escala mundial i de la llibertat d’establiment), ja que el risc de polítiques que no tinguin en compte les necessitats socials és el d’incrementar la fractura social a cada Estat i augmentar el sector de la població que queda fora de les regles del joc, és a dir, l’increment de l’exclusió social. Si el desenvolupament de l’Estat del benestar a partir del 1945 a Europa va ser un element clar i inqüestionable que va contribuir al desenvolupament econòmic i social de cada país, sobretot a la dècada dels setanta, al marge ara de la seva necessària adaptació a les noves realitats econòmiques i socials i per a la qual cosa caldrà la col•laboració de tots els grups socials implicats, hem de pensar que els processos d’internacionalització de l’economia faran cada vegada més necessària la creació, de formes apropiades de solidaritat a escala mundial per assegurar el desenvolupament social mundial i l’enfortiment eficaç de l’economia mundial.

Soc del parer, en la mateixa línia que defensen fòrums socials internacionals, que la normativa laboral compleix una funció important de millora de l’eficàcia en el treball feina i d’increment dels nivells productius, en la mesura que el personal i les seves organitzacions representatives s’impliquen molt més en la vida de les empreses; sense oblidar, a més, que convé recordar que la desigualtat té un preu, i que si es permet que ultrapassi certs límits acaba generant conflictes econòmics i socials.

La implicació del personal en la marxa de les seves empreses, així com una adequada qualificació professional constantment adaptada als canvis en els processos i les activitats productives, es configuren com a peces bàsiques per avançar en el camí de l’enfortiment de nous models organitzatius empresarials que apostin per potenciar l’estabilitat i no la precarietat; Una normativa social adequada juntament amb una política de despesa social pública són elements bàsics i imprescindibles per a la legitimació del sistema democràtic, i ambdues han dotat el capitalisme d’una capacitat d’integració social de la qual no havia gaudit durant molts anys al llarg de la història.

Sóc de l’opinió que tota política econòmica ha de tenir com a objectiu millorar les condicions de vida dels ciutadans i aconseguir un creixement ordenat que pugui possibilitar després una distribució socialment equilibrada de la riquesa produïda. De poc servirà per a la gran majoria un sistema econòmic que generi riquesa però que no la distribueixi equitativament entre la població. Si es continua expandint la dualització social, pot arribar a posar en dubte la bondat dels sistemes democràtics existents, perquè aquesta dualització, tant en la seva manifestació d’exclusió social com en la de pobresa, constitueix una violació dels drets fonamentals de la persona i de la família

D’aquesta manera, a les nostres societats actuals, on s’ha produït un increment global del benestar econòmic, aquest s’ha distribuït molt desigualment entre el conjunt de la població, amb un important augment del nombre d’exclosos, i dins de la població treballadora la fosa s’amplia ja no només entre els que treballen i els que no ho poden fer, sinó també entre els que poden accedir a bones feines i ocupacions amb condicions de treball adequades i aquells que han de suportar condicions de precarietat laboral i que estan obligats, si no de dret sí de fet, a suportar condicions per sota del marc legal existent i amb pèrdua de drets socials i sindicals. Es molt negatiu que alhora que hi ha un nombre important de treballadors desocupats, molts treballadors han de treballar llargs horaris sovint no pagats i essent col•locats en situació de pressió extrema. En aquesta mateixa línia, nombrosos estudis de l’ONU i de l’OIT subratllen que els problemes econòmics que pateix un nombre no menyspreable de persones que treballen i les males condicions laborals en què presten els seus serveis fan que, a més de la problemàtica dels desocupats, s’hagi de prestar més atenció a la dels treballadors pobres o “infratreballadors”. No és sorprenent, doncs, que es reivindiquin cada vegada amb més força els valors qualitatius del treball, és a dir, que el treball no serveixi només per a l’obtenció d’una remuneració econòmica per part del treballador sinó també una remuneració social, o el que és el mateix, que satisfaci les necessitats materials i socials de les persones.

 

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

En la tercera part de aquest llibre, Rafa Allepuz analitza amb mestria els eixos centrals de la doctrina social de l´Església en tot allò relatiu al món del treball. M'agradaria acompanyar la seva brillant aportació  amb unes notes pròpies, amb concisió i brevetat obligada, sobre les aportacions del Papa Francesc en relació amb els temes d'interès social en general, i del món del treball més en particular, des de la publicació el 2015 de la Encíclica Laudatio SI

M'interessa destacar de les aportacions de la Laudatio SI el concepte ampli de treball que utilitza, coherent al meu parer amb les realitats del món laboral, plantejant-se la “correcta concepció del treball” i manifestant que no hem de parlar només del treball manual o del treball amb la terra, “sinó de qualsevol activitat que impliqui alguna transformació del que existeix, des de l'elaboració d'un informe social fins al disseny d'un desenvolupament tecnològic”, concloent que “qualsevol forma de treball darrere té una idea sobre la relació que l'ésser humà pot o ha d'establir amb allò altre de si”, i afirmant més endavant que “la diversificació productiva dona amplíssimes possibilitats a la intel·ligència humana per crear i innovar, alhora que protegeix l'ambient i crea més fonts de treball”.

Va arribar la reunió anual del Fòrum de Davos, el gener de 2018, la reunió en què es troba el poder polític i el poder econòmic (si és que es pot establir una diferència entre tots dos, certament fictícia a molts països) i en què cada any es debat i discuteix sobre la realitat mundial i en què es fixen, sense cap tipus de formalisme jurídic però sí amb un alt grau d'efectivitat per la importància dels qui participen a la reunió, les línies de treball dels propers mesos (o anys), i on de vegades la presència de potents ONGs i del sindicalisme europeu i internacional contribueix, modestament, que es prenguin en consideració els problemes del cada cop més diversificat món del treball.

A aquesta reunió del Fòrum Econòmic Mundial es va dirigir, aquesta vegada no físicament sinó a través d'un missatge enviat al seu president, el professor Klaus Schwab, atenent la invitació formulada per aportar “la perspectiva de l'Església Catòlica i de la Santa Seu a la reunió a Davos”. El Papa va reafirmar una vegada més la tesi defensada en escrits i documents anteriors que “els models econòmics també han d'observar una ètica del desenvolupament sostenible i integral, basada en els valors que col·loquen l'ésser humà a la persona i els seus drets al centre” , i que “no podem romandre en silenci davant del patiment de milions de persones, ni podem continuar avançant com si la propagació de la pobresa i la injustícia no tinguessin cap causa. És un imperatiu moral, una responsabilitat que involucra tothom, crear les condicions adequades per permetre que totes les persones visquin de manera digna”.

D'especial importància és l'Encíclica Fratelli Tutti (sobre la fraternitat i la justícia social), signada pel Papa el 4 d'octubre del 2020. Tota l'Encíclica és social, ja que es preocupa pels problemes reals i no virtuals, de les nostres societats, si bé en alguns moments s'acosta molt més a qüestions presents al dia a dia i que ens marquen com a persones, i per descomptat que amb especial atenció als qui som creients. La reivindicació de l'accés al treball continua sent insistent a les tesis del Papa, que torna a recordar el seu parer que “ajudar els pobres amb diners ha de ser sempre una solució provisòria per resoldre urgències. El gran objectiu sempre els hauria de permetre una vida digna a través del treball» Per més que canviïn els mecanismes de producció, la política no pot renunciar a l'objectiu d'aconseguir que l'organització d'una societat asseguri a cada persona alguna manera d'aportar les seves capacitats i el seu esforç. Perquè «no hi ha pitjor pobresa que aquella que priva de la feina i de la dignitat de la feina». En una societat realment desenvolupada el treball és una dimensió irrenunciable de la vida social, ja que no només és una manera de guanyar-se el pa, sinó també una llera per al creixement personal, per establir relacions sanes, per expressar-se a si mateix, per compartir dons, per sentir-se corresponsable en el perfeccionament del món, i en definitiva per viure com a poble”.

En fase de recuperació gradual de la crisi sanitària, i prestant especial atenció a les greus seqüeles socials que ha deixat entre gran part de la població, el Papa Francesc intervé al fòrum organitzat per l'OIT els dies 17 i 18 de juny d'aquest any sobre el món del treball, centrada en la necessitat de donar una resposta global a la crisi de la COVID-19 i en l’acció necessària per construir un futur laboral millor. El Papa continua insistint que “… cal entendre correctament la feina. El primer element per a aquesta comprensió ens crida a focalitzar l’atenció necessària en totes les formes de treball, incloent les formes d’ocupació no estàndard. El treball va més enllà del que tradicionalment s'ha conegut com a “ocupació formal”, i el Programa de Treball Decent ha d'incloure totes les formes de treball”, i que el segon element per a una correcta comprensió del treball és que si aquest “és una relació, aleshores ha d'incorporar la dimensió de la cura, perquè cap relació pot sobreviure sense cura. Aquí no ens referim només a la feina de cures: la pandèmia ens recorda la seva importància fonamental, que potser hem desatès. La cura va més enllà, ha de ser una dimensió de tota feina. Un treball que no té cura, que destrueix la creació, que posa en perill la supervivència de les generacions futures, no és respectuós amb la dignitat dels treballadors i no es pot considerar decent…”.

I, fins ara, l'última ocasió en què el Papa torna a elevar la veu, de manera clara, ferma, conscient de la importància de tot allò que transmet i que demana, la trobem a la seva intervenció per videoconferència el 16 d'octubre a la reunió dels moviments populars. Ara el Papa, ho diu explícitament, es torna “pidolaire”, i demana a tots els que tenen poder al món polític i econòmic que prenguin les mesures necessàries per evitar que continuï continuant el deteriorament del planeta i l'empitjorament de les condicions de vida de bona part de la població, i ho fa en aquests termes: “Als governs en general, als polítics de tots els partits els vull demanar, juntament amb els pobres de la terra, que representin els seus pobles i treballin pel bé comú . Vull demanar-los el coratge de mirar els seus pobles, mirar els ulls de la gent, i la valentia de saber que el bé d'un poble és molt més que un consens entre les parts (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 218) ; cuideu-vos d'escoltar només les elits econòmiques tantes vegades portaveus d'ideologies superficials que eludeixen els veritables dilemes de la humanitat. Siguin servidors dels pobles que clamen per terra, sostre, feina i una vida bona. Aquest “bon viure” aborigen que no és el mateix que la “dolce vita” o el “dolce far niente”, no. Aquest bon viure humà que ens posa en harmonia amb tota la humanitat, amb tota la creació”.

Ara bé, el Papa no sols demana, sinó també formula propostes: “Un ingrés bàsic (l'IBU) o salari universal perquè cada persona en aquest món pugui accedir als béns més elementals de la vida. És just lluitar per una distribució humana d’aquests recursos. I és tasca dels governs establir esquemes fiscals i redistributius perquè la riquesa d'una part sigui compartida amb l'equitat sense que això suposi un pes insuportable, principalment per a la classe mitjana —generalment, quan hi ha aquests conflictes, és la que pateix més— . No oblidem que les grans fortunes d'avui són fruit de la feina, la investigació científica i la innovació tècnica de milers d'homes i de dones al llarg de generacions. La reducció de la jornada laboral és una altra possibilitat... Al segle XIX els obrers treballaven dotze, catorze, setze hores per dia. Quan van conquerir la jornada de vuit hores no va col·lapsar res com alguns sectors preveien. Aleshores, insisteixo, treballar menys perquè més gent tingui accés al mercat laboral és un aspecte que necessitem explorar amb certa urgència. No hi pot haver tantes persones angoixades per l'excés de treball i tantes altres angoixades per la manca de feina”.

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

 

En definitiva, el llibre és un molt bona eina per contribuir a la reflexió sobre els reptes ja existents i els que esperen al món del treball, com son (sense ordre de prelació) l’automatització, la crisi post - Covid, les noves formes de prestació laboral a la frontera de la laboralitat, les polítiques d'igualtat en l'àmbit laboral (com afecta la crisi els avenços aconseguits fins ara?), la gestió de la immigració, l’impacte de la intel·ligència artificial en les relacions de treball, antics i nous riscos laborals, físics i psíquics, quina política fiscal, canvi climàtic en impacte als territoris, als treballs i a les persones; les noves (i no tan noves) formes de treball (teletreball, treball a distància), l’impacte dels canvis al món del treball de les actituds de la ciutadania en hàbits de compra després de la crisi, la  intervenció pública a l'economia, i la necessària formació i reestructuració professional davant dels canvis.

En aquest anàlisi, caldrà examinar de què parlem, en abordar els canvis en el món laboral, en el futur del treball, en el treball del futur, abans de la Covid-19, i examinar de quina manera continuen sent vàlides les grans tendències anteriorsi com estan sent , i continuaran sent en el futur immediat, afectades per la crisi sanitària i les seves molt dures conseqüències econòmiques i socials. Després, caldrà examinar com s'ha adaptat, per necessitat, el món del treball a la crisi i on s'ha posat l'accent jurídic, econòmic i social per atenuar-ne l'impacte en la destrucció d'ocupació. Finalment, i en estreta relació amb les dues etapes anteriors, caldrà analitzar si aquelles grans tendències han guanyat en rapidesa pel que fa al seu desenvolupament, o bé si han patit reculades inesperades.

És important no oblidar a la reflexió la necessitat de construir un món millor i més solidari. La referència a tenir en consideració és la Carta del Papa Francesc per a la trobada “Economy of Francesco”: “A la Carta Encíclica Laudato si vaig subratllar que avui més que mai, tot està íntimament connectat i que la protecció del medi ambient no es pot separar de la justícia per als pobres i de la solució dels problemes estructurals de l'economia mundial. Per tant, cal corregir els models de creixement que són incapaços de garantir el respecte del medi ambient, l'acolliment de la vida, la cura de la família, l'equitat social, la dignitat dels treballadors, els drets de les futures generacions . Malauradament, segueix sense escoltar-se la crida a prendre consciència de la gravetat dels problemes i, sobretot, a engegar un nou model econòmic, fruit d'una cultura de comunió, basat en la fraternitat i l'equitat”.

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

 

Finalitzo aquest pròleg de la mateixa manera que el vaig començar, manifestant la meva satisfacció per poder haver pogut prologar el llibre d’un excel·lent professor universitari i d’una excel·lent persona, tot desitjant que la seva lectura contribueixi, i de ben segur que així serà, a tenir un bon coneixement del mon del treball, tant en la seva anàlisi teòrica com en el seu apropament a la seva realitat.