I va arribar el 12 d'agost.

 El Diari de Girona publica avui l'article sobre l'entrada en vigor del RDL 9/2021, més conegut com a "llei riders", que reprodueixo a continuació. Però, abans, em permeto de recomanar també la lectura de l'article del professor Antonio Baylos, "Entra en vigor la ley riders"  , publicat en el seu molt recomanable blog, i el del professor Manuel Carlos Palomeque "Las presunciones legislativas de laboralidad", publicat com a editorial del número de juliol/agost de la Revista Trabajo y Derecho. 

"El 25 de setembre de 2020 el Ple de la Sala Social del Tribunal Suprem fallava per unanimitat que la relació contractual entre l’empresa Glovo i un repartidor era laboral, i rebutjava de ple la tesi que aquella era una simple intermediària en la contractació de serveis entre comerços i repartidors.

Gairebé vuit mesos més tard, l’acte dictat el 18 de maig no admetia a tràmit el recurs de cassació per a la unificació de doctrina interposat per Deliveroo, manifestant que no tenia interès cassacional per haver-se interposat contra una sentència la decisió de la qual era coincident «amb la doctrina establerta per aquesta Sala». En la citada sentència es tractava, com ja he indicat, d’un litigi individual, mentre que en l’acte es donava resposta a un conflicte col·lectiu iniciat en procediment d’ofici.

En efecte, el primer litigi es va iniciar en seu judicial amb una demanda per acomiadament que va ser resolta per la sentència del Jutjat Social núm. 39 de Madrid que va considerar inexistent la relació laboral i trobar-nos davant un treballador autònom. El recurs de suplicació va ser desestimat per sentència de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Madrid dictada el 19 de setembre de 2019 (amb un vot particular discrepant en què es defensava la laboralitat de la relació), i contra aquesta resolució judicial es va interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, aportant com sentència de contrast la dictada per la Sala Social del TSJ d’Astúries de 25 de juliol de 2019, justament la primera en la qual un TSJ reconeixia, confirmant la sentència d’instància, la laboralitat de la relació.

El segon es va interposar per la part empresarial, Deliveroo, contra la sentència dictada, amb unanimitat dels seus membres, pel Ple de la Sala del Social del TSJ de Madrid el 17 de gener de 2020 que va desestimar dos recursos de suplicació, interposats per la part empresarial i per un grup de repartidors que van al·legar en instància inexistència de relació laboral, contra la sentència dictada pel Jutjat del Social núm. 19 de Madrid, que va declarar existent una relació contractual laboral assalariada de 552 repartidors amb l’empresa.

Només una setmana abans de dictar la interlocutòria, el Consell de Ministres aprovava el «Reial decret llei 9/2021, de 11 de maig, pel qual es modifica el text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors, aprovat pel Reial Decret Legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre, per garantir els drets laborals de les persones dedicades al repartiment en l’àmbit de plataformes digitals», norma que era fruit de l’acord assolit el 10 de març en el marc del diàleg social tripartit entre les autoritats ministerials laborals i les organitzacions empresarials i sindicals, és a dir després de diversos mesos de negociació. La norma va ser convalidada pel Ple del Congrés dels Diputats el 10 de juny (195 vots a favor, 151 en contra i dues abstencions), havent-se publicat aquest Acord al BOE del 19 de juny, i es va acordar la seva tramitació com a projecte de llei pel procediment d’urgència, encarregant el seu coneixement, amb competència legislativa plena, a la Comissió de Treball, inclusió, Seguretat Social i Migracions, sense que s’hagi produït cap modificació en el tràmit parlamentari en el Congrés.

 

I mentre es troba el projecte normatiu al Senat, el RDL ha entrat en vigor el 12 d’agost, tres mesos després de la seva publicació, tal com establia la disposició final segona. Vox va presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra aquesta norma, però la sentència òbviament trigarà com a mínim diversos mesos en dictar-se.

 

Des de fa sis anys vinc realitzant l’estudi de la vida laboral en seu judicial, preferentment, de les empreses de l’economia de plataformes, i molt especialment d’allò en el que es concentra aquest article, que és la naturalesa jurídica de la relació contractual entre els repartidors (també anomenats missatgers, riders, Glovers, fins i tot «milloradors de l’estil de vida») i les empreses per a les quals presten els seus serveis, que m’ha portat a l’estudi de més de quaranta sentències de jutjats socials, Tribunals Superiors de Justícia i TS, i per descomptat també a l’examen de les resolucions judicials dictades en molts altres països, amb atenció especial als europeus.

Tot jurista ha d’estar obert, com no pot ser d’altra manera, a debatre les seves i a retocar, modificar, canviar, o confirmar les exposades, en el marc d’una franca i serena discussió, una cosa que ha de ser el sant i senya de la vida acadèmica (ho hauria de ser també de la política, però no sembla, lamentablement, que se’n vagi per aquests camins). I ho faig ara reiterant un parer defensat des de fa força temps i que crec que segueix sent plenament vàlid: les relacions de treball continuen sent conflictives, la desigualtat de parts continua existint, la subordinació al poder de direcció organització i disciplinari de l’empresari, també; la reformulació del pressupost substantiu de l’alienitat, per atendre les noves (algunes no tant, ni de bon tros) realitats laborals basades en aplicacions informàtiques, no obsta que aquest continuï existint.

I, més enllà, allò que es considera del tot punt necessari és que tota persona treballadora, assalariada o autònoma, tingui uns drets laborals i de protecció social garantits. O, al menys, és el que defensem els que creiem que l’existència d’aquests drets garanteix, mínimament al menys, la necessària cohesió social que ha d’existir en tota societat democràtica. I tant en el present com en el pròxim futur cobra, i cobrarà, especial importància de quina manera es treballa i quines són les condicions de treball en què es presta el servei.

I ara, cal complir la norma ... tot i que sembla que algunes empreses no estan per la feina, o, diguem-ho més suaument, busquen «vies d’escapament». ¿Més treball per a la Inspecció i per als jutjats i tribunals? Molt probablement".