Sobre el balanç de la reforma laboral de 2012.

La revista Presència publicà ahir, 1 de maig, un ampli article sobre el balanç de la reforma laboral de 2012, on es recullen les respostes que diferents juristes vam donar a las preguntes formulades. Reprodueixo en aquesta entrada del blog les preguntes i  les meves respostes. 

1. Fa quatre anys que es va aprovar la darrera reforma laboral. En teoria, es va impulsar per crear ocupació. Les dades de l'EPA indiquen que efectivament se'n crea, però a un ritme molt lent. A partir d'això, podem sentenciar que l'objectiu principal de la reforma ha fracassat o és massa aviat per a demanar resultats?

Les dades estadístiques no avalen al meu parer l’optimisme del govern en funcions i d’algunes organitzacions internacionals, i  encara menys si comparem les dades de la darrera EPA amb la del mateix període de 2011 del govern socialista. Tampoc avala aquest optimisme una realitat laboral on s’ha produït un increment de la contractació (involuntària) a temps parcial, s’han mantingut, pel cap baix, les taxes de contractació temporal i el nombre de treballadors que han vist com minvaven el  seus salaries s’ha anat incrementant. Tanmateix, l’augment de l’afiliació a la Seguretat Social no ha significat un increment del recursos econòmics, a causa dels factors abans esmentat. No cal fer en absolut, per tot això una valoració positiva d’aquest període.

2. Alguns estudis apunten que només el 6% dels llocs de treball es deuen a la reforma laboral, mentre la resta cal vincular-los a la reactivació de l'economia. Hi ha, però, mesures polítiques que puguin situar-nos més enllà d'aquest percentatge, tan a nivell de polítiques actives com passives? Quines?

Després de més de cinquanta reformes legals des de l’aprovació de la Llei de l’estatut dels treballadors l’any 1980 estem en condicions d’afirmar que les normes tenen un reduït impacte en la creació d’ocupació si no van acompanyades d’un creixement i desenvolupament econòmic intensiu en coneixement. El que sí es cert es que un marc normatiu que potenciï polítiques actives d’ocupació que millorin la formació dels treballadors i permetin l’adaptació o l’avançament als cada vegada més ràpids canvis organitzatius empresarials serà sempre un factor positiu per a la creació de llocs de treball estables i de qualitat, acompanyats, això sí, d’una cobertura adequada durant els períodes de desocupació.

3. Un dels punts claus de la reforma era la rebaixa de la indemnització per acomiadament improcedent i l'eliminació de l'autorització prèvia en cas dels acomiadaments improcedents; tot plegat, amb el suposat objectiu de protegir el treball. Els resultats, però, semblen indicar el contrari. Quina valoració en fa?

La reforma apostà per la reducció del cost de la indemnització en els acomiadaments disciplinaris improcedents i per la atribució a l’ocupador de la última paraula en els expedients de regulació d’acomiadaments col·lectius, suspensió de contractes i reducció de jornada. Aquests canvis, en especial el segon, han portat a un increment de la litigiositat judicial perquè moltes extincions es van dur a terme sense complir la normativa i generaren costos econòmics important per a les empreses. Al meu parer un mecanisme de gestió negociada dels acomiadaments col·lectius, i d’arbitratge pactat en cas de manca d’acord, resoldria molt millor ara els problemes d’indole econòmica o productiva que pateixen les empreses i evitarien una elevada conflictivitat social. 

4. L'altre objectiu que es proclamava era el descens de la temporalitat. Però les dades indiquen que segueix oscil·lant al voltant del 24%. Quina valoració fa d'aquest aspecte?

És difícil reduir la temporalitat si no es prenen mesures adequades per garantir el compliment de la normativa legal que permet la contractació temporal sempre que hi hagi una causa que la justifiqui, incloent-hi una major vigilància de les pràctiques empresarials per part de la Inspecció de Treball i Seguretat Social. Certament, no cal oblidar tampoc que el model productiu que tenim es intensiu en activitats de caràcter estacional com el turisme o l’agricultura, però en cap cas ha de ser una excusa per garantir el compliment de les normes. Sense oblidar, la importància, negativa al meu parer, que està assolint la contractació temporal en el si de les Administracions Públiques en els darrers anys. 

5. Tot i que no figurava entre els objectius directes, els informes apunten a una acceleració en el procés d'ajustament salarial en els mesos posteriors a la reforma. En quina mesura podem atribuir aquesta dinàmica a la reforma laboral?

Hem de distingir entre els objectius declarats en els textos normatius i els que no hi apareixen. En aquest cas, les modificacions legals establertes per la reforma de 2012, fonamentalment les possibilitats de modificacions substancials de condicions de treball (inclosa la quantia del salari) i de desvinculació del conveni col·lectiu aplicable han tingut real incidència en el procés d’ajustament salarial operat en els últims anys, tenint en consideració també que aquestes modificacions incideixen sobre un teixit empresarial de “micro” i petita empresa on les modificacions operen a voltes per la via de fet. El desequilibri en les relacions de treball ha tingut un paper rellevant en aquest ajustament salarial a la baixa.

6. Els tribunals estan obligant a fer marxa enrere a alguns acomiadaments col·lectius o fins i tot qüestionen la supressió de l'ultraactivitat dels convenis, fins el punt que alguns experts (com ara Luís Zumalacárregui) opinen que “la justícia està equilibrant els aspectes més durs de la norma”. En tot cas, allò que sembla evident és que la reforma pretenia reduir els contenciosos i els ha acabat incrementant. Hi està d'acord?

Els jutjats i tribunals han de resoldre els litigis que els plantegen els treballadors, les empreses i les serves organitzacions, i no n’és gens estrany que qualsevol norma generi problemes interpretatius, sent qüestió completament diferent que el legislador volgués evitar la conflictivitat en seu judicial. En cap cas es pot argumentar, quatre anys desprès de l’aprovació de la reforma de 2012, que els jutges hagin reduït l’impacte negatiu de la dita reforma, però si podem dir que han aplicat la normativa tenint en consideració i respecte a les normes internacionals  i comunitàries. Tanmateix, no oblidem que el Tribunal Constitucional ha validat la reforma i que recent sentencies del Tribunal Suprem reforcen el poder empresarial, però d’això es parla molt poc.

7. Fa quatre anys, el govern espanyol defensava la reforma afirmant que calia seguir l'exemple d'Europa i avui afirma que va obrir camí i que altres països, com ara França, segueixen el seu exemple. Comparteixen aquesta interpretació?

No deixa de ser curiós que parlem d’Europa com si n’hi hagués una única normativa laboral, quan en realitat les competències són dels Estats membres. El que sí n’hi ha son Recomanacions que els Estats membres han de prendre en compte en les seves normes, però el marge d’interpretació es ampli i en cap cas hauria de conduir a un debilitament de les posicions dels treballadors i de les serves organitzacions, que sí s’han produït amb les darreres reformes. Sí, el govern francès ha manifestat que en algun punt s’ha inspirat en les reformes d’altres països, com España, i per això no resulta estrany al meu parer l’ampli moviment de contestació social que està tenint el seu projecte de llei del treball.

8. En només dos anys, entre el 2010 i el 2012, es van succeir tres reformes laborals. Si les analitzem en perspectiva, dóna la impressió que a cada bugada els treballadors han perdut un llençol. Hi està d'acord? 

En realitat no podem parlar únicament de tres reformes laborals, perquè desprès de l’aprovada el febrer de 2012 s’han succeït un nombre important de canvis normatius que continuen els iniciats pel reial Decret-llei 3/2012 de 10 de febrer. Totes les reformes han anat en la línia d’augmentar el poder de direcció de l’ocupador en la relació contractual, així com també de incorporació de majors dosis de flexibilitat en la ordenació de las relacions de treball. El debilitament de la negociació col·lectiva també ha significat una minva del necessari equilibri que ha d’haver-hi, al meu parer, en les relacions laborals, i aquest equilibri hauria de ser recuperat pel futur govern si vol apostar per mantenir una mínima cohesió social.