Text de la intervenció en la Comissió de Benestar, Família i Immigració del Parlament de Catalunya (8 d’abril) sobre la Proposició de llei de la renda garantida de ciutadania.

El 8 d’abril vaig comparèixer, a la Comissió de Benestar, Família iImmigració del Parlament de Catalunya per exposar el meu parer sobre la Proposició de llei de la renda garantida de ciutadania que s’està tramitant en seu parlamentària. El Butlletí Oficial del Parlament publica avui les actes dela dita sessió. Reprodueixo en aquesta entrada el text literal de la meva intervenció, així com també les meves respostes a las preguntes formulades pels membres de la Comissió.

“Moltes gràcies, senyor president. I una vegada més el meu agraïment al Parlament de Catalunya per la seva invitació a participar en una de les seves activitats i tenir uns minuts de debat i de conversa amb els seus parlamentaris, amb alguns dels quals, òbviament, m’uneix també una bona relació d’amistat.

La memòria històrica, encara que sigui molt breument, em porta a recordar que l’any 1989/1990 es va començar a debatre sobre la renda mínima d’inserció a Catalunya i també sobre d’altres modalitats de protecció. La Generalitat de Catalunya va publicar a la seva revista Món Laboral, La renda mínima d’inserció, número monogràfic. Per la meva part, amb el meu mestre, el jesuïta Joan García Nieto, vam publicar l’any 1989 un quadern, Renda mínima i salari ciutadà, i vaig tenir la sort de participar en diferents organitzacions socials amb els primers esborranys del que després seria, probablement, en el debat amb les organitzacions socials el decret que la Conselleria de Treball, si no recordo malament, va presentar i es va aprovar en aquell moment.

Dit això, no parlem avui de salari ciutadà, no parlem avui de renda oberta sense cap contraprestació al conjunt de la ciutadania, parlem del projecte de llei, perdó, de la Proposició de llei –de la Proposició de llei– sobre la renda garantida de ciutadania, producte de la iniciativa legislativa popular.

Des d’aquesta perspectiva faré uns comentaris breus amb relació a diferents preceptes d’aquesta proposició valorant d’entrada molt positivament que es pugui,

si finalment s’arribés a bon terme, desenvolupar l’article 24.3, de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. 

Jo crec que ens hauríem de felicitar perquè aquest és un precepte que tracta de garantir que totes les persones que viuen a Catalunya, que viuen, sembla, en situació de regularitat –en situació de regularitat–, poguessin, jo crec que podríem obrir més el debat, però en qualsevol cas ho deixo aquí, puguin tenir dret a una prestació econòmica per garantir un nivell de subsistència digne no solament per ells sinó també per les seves famílies.

Des d’aquesta perspectiva jo entenc que el plantejament de la iniciativa en el seu article primer és correcte, i posaria l’accent des del punt de vista jurídic i sempre els juristes som en això molt primmirats, en el concepte de dret subjectiu que hauria de tenir aquesta mesura, és a dir, entenem per dret subjectiu tenir garantida aquesta prestació i, per tant, no estar a disposició de les partides pressupostàries que s’esgoten i que, òbviament, tenen un límit determinat i que en un moment determinat poden no arribar al conjunt de la ciutadania. Sé que aquesta és una qüestió polèmica perquè ho hem debatut també en altres projectes, projectes de llei en aquest cas concret, com el Projecte de llei del Servei d’Ocupació de Catalunya, però, en qualsevol cas, com a jurista no em cansaré de repetir que si no hi ha un dret subjectiu jurídicament –jurídicament– la peça fonamental del projecte té algunes importants limitacions.

Sobre la prestació econòmica de l’article 3, jo voldria simplement posar l’accent o preguntar-me a mi mateix i, per tant, preguntar també als meus companys i als senyors i senyors parlamentaris, on hem de situar el llindar de la pobresa en aquests moments a Catalunya, és a dir, quin és, en atenció a la realitat canviant del mercat de treball que, certament, és una realitat molt canviant, i on també tenim unes condicions de treball i condicions salarials que s’allunyen força de les que existien fa cinc o sis anys en termes, s’ha de dir clarament, de pèrdua de condicions econòmiques i de condicions de treball, no únicament a Catalunya –no únicament a Catalunya– sinó en el conjunt de l’Estat.

Des de la meva perspectiva jurídica hi ha una qüestió també cabdal, fonamental, és la referència a l’article 4 i en concret el caràcter que es diu suplementari. Mirin, el debat no és sobre la renda mínima d’inserció, el debat és sobre la xarxa de protecció social, la xarxa de protecció social de prestacions contributives, de prestacions assistencials i finalment la relació amb aquesta renda, sigui d’àmbit autonòmic o sigui d’àmbit estatal. Aquest és el debat, sigui en el marc estatal en què vivim actualment o sigui en un hipotètic nou escenari polític, perquè aquest és el debat, són pressupostos per prestacions contributives, pressupostos per prestacions assistencials, i si tenim aquesta cobertura molt àmplia de persones que treballen molt probablement tindríem una menor influència, des del punt de vista econòmic, d’aquesta mesura de protecció. Però val a dir –val a dir–, torno a dir, que tal com s’ha plantejat crec que és correcte, però que cal recordar que tenim distribuïda la competència autonòmica entre totes les autonomies, el senyor Sanzo de ben segur que ha parlat abastament d’aquesta qüestió i, per tant, ho hem de tenir present. Però torno a dir que no podem veure la renda mínima d’inserció aïllada del conjunt de prestacions de protecció social que hi ha, sigui on sigui, en aquests moments en el conjunt de l’Estat, almenys al meu parer.

Per tant, amb relació a l’article sisè, que planteja, i s’ha dit molt bé anteriorment, s’han fet algunes observacions, jo diria assenyades, els requisits i les quanties sobretot les quanties de la renda garantida de ciutadania, sí que és cert que en aquests moments veient aquest projecte realment et planteges si les condicions econòmiques són assolibles des del punt de vista pressupostari, però sobretot pensant també en quines són les condicions salarials, d’entrada per al mercat de treball, i quins són els salaris que en aquests moments reben bona part dels joves que s’incorporen en el mercat de treball i les condicions. Per tant, hauríem de trobar, no cal dir, no ho he dit d’entrada, però crec que si vaig treballa l’any 89 no he canviat de criteri i segueixo sent partidari de mesures com aquestes, no ho he dit però crec que semblava obvi, no?, però, en qualsevol cas hauríem de ser molt curosos de veure de quina manera aquestes prestacions no destorben, des d’un punt de vista de mercat de treball, les relacions laborals. És una qüestió, certament, –certament– molt polèmica –molt polèmica– al meu parer.

Hi ha una altra qüestió també, certament, important i que no podem defugir de la realitat del món de treball en què vivim, les obligacions. Es diu a la Proposició de renda garantida de ciutadania que no hauria de ser una obligació tenir accés o prestar un treball, tret de determinades situacions. Si es planteja com una protecció únicament per a situacions de pobresa no tindria res a dir, certament, si es planteja com una mesura que intenti també apropar les persones que estan en aquestes condicions al món del treball certament hauríem de veure de quina manera es

Quan diem que podem garantir formació, ocupació a bona part d’aquestes persones la pregunta que jo em faig és si no podem garantir bona part d’aquesta formació, d’aquesta ocupació per les persones que en aquests moments estan cobrant el programa extraordinari de la prestació econòmica, de la protecció econòmica per a l’ocupació, i si tenim seriosos problemes per determinades persones que també estan rebent les prestacions assistencials, no parlo de les prestacions contributives, en aquests moments, ens hauríem de preguntar, certament, de quina forma tot això encaixa. Torno a dir que és una pregunta que em faig a mi mateix, certament, perquè m’agradaria dir que sí que és convenient, necessari, garantir aquestes mesures de facilitar la formació, la orientació, l’assessorament, la incorporació, però torno a dir també que la realitat del mercat de treball és la que és en aquests moments i tampoc podem defugir d’aquesta realitat.

Ho he dit abans –ho he dit abans– però ho torno a dir en aquests moments, sobretot perquè hi ha un article en la proposició de llei que fa referència, com és obvi, al finançament –al finançament. Atès que és una proposició de llei en l’àmbit autonòmic ha de ser dels pressupostos, òbviament, de la Generalitat, no? Però, certament, la quantia d’aquestes partides pressupostàries, per mi, torno a dir, un dret subjectiu, estarà molt condicionada –molt condicionada– per l’abast de les prestacions de protecció social que rebin bona part dels ciutadans i ciutadanes que es troben en situació d’atur. I el problema que tenim a Espanya en aquests moments és la caiguda de la taxa de protecció –la caiguda de la taxa de protecció– en termes sobretot de qualitat d’aquesta protecció. No toca avui, crec que no toca, entrar en un debat de quin és el mercat de treball a Espanya ni a Catalunya, però sí que hi ha una dada objectiva que és que la protecció social en termes de prestacions contributives i prestacions assistencials ha baixat en un percentatge important, permeti’m que no digui la xifra per no equivocar-me, en aquests moments, en termes de qualitat, i quan dic de qualitat dic que cada vegada és més gran el nombre de persones que reben prestacions assistencials i no prestacions...

Aquestes són al meu parer, senyor president, i acabo, les línies mestres de qualsevol projecte que el Parlament de Catalunya, amb independència, torno a dir, perquè això ha de quedar molt clar al meu parer, de quin sigui l’escenari polític, perquè els diners són els diners, hauria de tenir en consideració.

Respostes a les preguntes dels membres de la Comissió.

Gràcies, president. Els juristes intentem fer lleis que responguin als problemes de la societat però no tenim la certesa que les lleis siguin les que serveixin únicament per resoldre els problemes, perquè si no hi ha voluntat política i voluntat social per tirar cap endavant les mesures que s’aprovin certament no serviran de res, ni la millor de les lleis feta en un laboratori d’una universitat no serveix de res, d’acord?

Dit això, breument, senyor Amorós, acabo d’escriure, sortirà properament, però també ho he escrit en el meu blog, que estem en un procés de recentralització de les competències autonòmiques en matèria d’ocupació, i no és la primera vegada que ho dic, crec que més d’una, més de dos, i més de tres i, per tant, crec que estem en una situació que cal plantejar-se seriosament si algunes mesures, sobretot en les qüestions que m’ha preguntat, no?, de prestacions assistencials, realment no es podrien articular d’una altra forma jurídicament ben diferent i amb una major presència de les autonomies, no únicament en la seva gestió, sinó també en la seva gestió des del seu punt de vista de les polítiques actives anomenades polítiques actives d’ocupació, sinó també des de la gestió econòmica. Però torno a dir que la qüestió més fonamental al meu parer és la reordenació.

I això enllaça amb la pregunta que em feia la senyora Granados de com configurar una xarxa que tingui, que garanteixi unes prestacions socials en l’àmbit de l’Estat, en el moment en què vivim en l’àmbit de l’Estat prestacions contributives, prestacions assistencials reordenades i que segurament significaria, reordenant tots els RAI, Prodi, Prepara, PAD[#], i no recordo si hi ha alguna altra sopa de sigles més que significaria reduir probablement el muntant econòmic o les quanties dedicades a rendes mínimes en les comunitats autònomes, perquè això és una competència, torno a dir, un debat de l’any 89 que vam tenir molt interessant, competències autonòmiques en aquesta matèria. Jo crec que l’Estat no garanteix moltes vegades el principi de lleialtat, efectivament, en l’àmbit competencial, com anècdota, en temes de fons d’integració per a immigrants, que hi ha diferents sentències on es diu que les competències són de les comunitats autònomes, i, en aquest cas, de la Comunitat de Catalunya, com em recordava un dia en una conversa per la via del twitt el senyor Xavier Bosch, que vostè coneix molt bé, com a director general d’Immigració.

Sobre aquesta qüestió, sobre les qüestions que, molt breument, planteja la senyora Massana, jo crec que seria interessant debatre, certament, però tinc els dubtes que he expressat, si amb aquestes quantitats això incentivaria a cercar un altre tipus de model de treball, certament, de més qualitat, de més qualificació i, per tant, no dels nivells salarials que tenim en aquests moments. Certament és una proposta interessant, jo reconec que tinc algun dubte en la situació actual del mercat de treball, però també dic que llavors no estaríem parlant de rendes mínimes estaríem parlant, perquè estem parlant tota l’estona de rendes mínimes, però quasi –quasi– moltes vegades estem parlant de salari social, perdó, de salari social, de salari ciutadà.

És a dir no estem parlant de rendes mínimes al cap i a la fi, si al final anem en aquesta via que sap que em sembla una mesura que seria, almenys teòricament, digna d’estudi. I li dic una cosa, i ho dic també a tots els membres d’aquesta digna comunitat política, que a mi el que em preocupa com a persona és que sempre estem discutint del mal ús que es fa dels recursos públics destinats una part petita de la població i mai no es discuteix sobre l’ús dels recursos públics que es fa per una part petita també, però molt significativa, en la part alta de la població.

Senyora Figueras, què faríem, no?, si tinguéssim tots els recursos, en un escenari hipotètic, en un escenari hipotètic de tots aquests recursos? Hauríem de tenir un sistema que garantís les prestacions contributives, les prestacions assistencials i les rendes mínimes, i estic pensant en un hipotètic nou escenari, nou escenari completament polític. Això seria voluntat del Govern de decidir com es distribueixen aquests recursos. Podria ser que tinguéssim més recursos? No sóc economista, perdoni, per tant, no m’atreveixo a fer aquestes, els economistes[#] són molt primmirats a l’hora de fer aquestes manifestacions, però també li he de dir que si no canvia el model de relacions laborals, i el model de relacions laborals de l’any 2012 es va aprovar, perquè es va aprovar en el si del Parlament espanyol, segurament tindríem, sigui l’escenari polític que sigui, seguiríem tenint alguns dels problemes que he esmentat anteriorment.

I acabo, senyor president, perquè abans no ho he dit però crec que és important recordar, perquè no volia equivocar-me, que la taxa de cobertura de prestacions contributives en aquests moments es situa en el 40,80 per cent i la taxa assistencial en el 59,20 per cent. Això és amb relació a les persones que reben prestacions contributives i prestacions assistencials, que són una part limitada, 59 i 60 per cent, si no recordo malament, del total de la població”.