La política d’ocupació de la Unió Europea durant la crisi (octubre de 2007 a desembre de 2009) (III)

VII. Comunicació de 4 de març de 2009, de la Comissió. Gestionar la recuperació econòmica.


Des de la perspectiva de les polítiques d’ocupació, convé destacar que la Comunicació li dedica un apartat específic que porta per títol “Donar suport a la ciutadania durant la crisi”, en el qual es manifesta que la difícil situació econòmica i social que s’està experimentant a escala mundial es traduirà a la Unió Europea en un descens del nombre de persones ocupades en els dos anys vinents i en un creixement important de la desocupació. Les conseqüències de la crisi afectaran especialment els joves, persones amb contractes de curta durada i treballadors migrants. La Comissió afirma obertament que l’impacte de la crisi és i serà més greu del que es pensava quan van aparèixer els primers símptomes. Per això és partidària de mesures que combinin les polítiques actives amb les de protecció social, i posa de manifest que “el suport a la renda en conjunció amb unes mesures actives estimularà la demanda, facilitarà la transició de la tornada al treball i evitarà l’exclusió social”.


El document passa revista a les diferents i variades mesures adoptades pels Estats de la UE per enfrontar-se a la crisi i mantenir la cohesió social, ja sigui en termes de polítiques tendents al manteniment o creació d’ocupació com també de protecció dels col•lectius aturats i en situació o risc d’exclusió social. Entre les primeres trobem les prestacions de desocupació parcial, la reducció en les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social o les subvencions salarials i amb una atenció especial a les PIME. Entre les segones podem referir-nos a polítiques de formació que possibilitin la ràpida reincorporació al mercat de treball, una millora de la protecció contributiva i dels subsidis per desocupació, així com l’ampliació dels col•lectius que poden accedir a les xarxes d’assistència social dels diferents Estats (i que a les comunitats autònomes d’Espanya són les rendes o ingressos mínims d’inserció). De caràcter general, en la mesura que poden contribuir tant a la creació d’ocupació com a pal•liar les dificultats de les persones aturades, ens trobem amb mesures com les inversions en habitatge, hospitals, assistència primària, obra pública local, etc.


Des del propi àmbit d’actuació comunitari, la Comissió fa èmfasi en les mesures que s’han anat posant en marxa des de l’inici de la crisi, com ara les propostes de reforma del Fons Europeu d’Adaptació a la Globalització, per poder respondre més ràpidament als nous problemes, així com la simplificació de les normes del Fons Social Europeu per permetre anticipar quantitats previstes per a anys futurs, en concret 1.800 milions d’euros. Al mateix temps, recorda que l’FSE destina l’any 2009s 10.800 milions d’euros per donar suport a les iniciatives dels Estats membres. En tot cas, totes les mesures que s’adoptin per resoldre o minimitzar problemes a curt termini han de ser coherents amb les polítiques estructurals comunitàries a mitjà i llarg termini, tal com van ser definides des de l’Estratègia de Lisboa de l’any 2000, actualitzada i revisada en anys posteriors, ja que no convé oblidar que la UE té dos desafiaments importants a llarg termini i d’indubtable impacte en el mercat de treball, com són l’impacte de l’envelliment demogràfic en la mà d’obra i l’aprofitament de les oportunitats de l’economia amb baixes emissions de carboni. A més, és obvi que les mesures que s’adoptin hauran de mantenir una estreta relació amb les orientacions comunitàries per a les polítiques d’ocupació dels Estats membres, que han estat objecte d’explicació detallada en comentaris anteriors.


Les propostes que es formulen en la Comunicació són sensiblement semblants —i no ens sembla que pugui ser d’una altra manera— a les que estan adoptant els Estats membres, entre ells Espanya. En efecte, la Comissió aposta en primer lloc per mantenir el nombre més alt possible de població ocupada en actiu o, dit en altres termes, per evitar les mesures empresarials d’extinció de contractes de treball. Per això propugna acords de reorganització del temps de treball en l’àmbit empresarial, combinats amb polítiques formatives que permetin orientar els treballadors cap a noves ocupacions. Es pot incloure aquí, segons la nostra opinió, encara que no es digui expressament, el suport que dóna la normativa espanyola, en termes de reducció de les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social, a les empreses que suspenguin contractes per la via d’expedients de regulació d’ocupació en lloc d’optar per la seva extinció. En segon lloc, es propugna una millora de la protecció social per a les persones aturades, tant en termes estrictament econòmics com d’inversió pública en polítiques formatives que orientin aquestes persones cap a les ocupacions del futur, i tot això combinat amb una reforma dels serveis públics d’ocupació, igual com s’està fent a Espanya, per fer front a l’augment de la desocupació, a les noves necessitats de recerca de feina i a les polítiques formatives adequades en temps de crisi. Amb una atenció especial a alguns col•lectius, s’aposta per prestar l’atenció adequada a la reducció de costos no salarials dels treballadors no qualificats, així com a les mesures per atenuar la desocupació juvenil i evitar l’abandonament escolar prematur, que moltes vegades és una via directa, desgraciadament, cap a l’increment de la desocupació juvenil quan la situació econòmica i social, com passa en l’actualitat, queda seriosament afectada per una crisi. No podia faltar certament en les recomanacions comunitàries la crida al reforç de les polítiques d’educació i formació per permetre ampliar el bagatge intel•lectual dels joves i per acollir totes aquelles persones que vulguin ampliar la seva formació durant la vida laboral, així com a la posada en marxa de les polítiques de flexiseguretat que tendeixin a reduir la segmentació i a millorar el funcionament dels mercats laborals (com és ben sabut, aquesta és una qüestió molt polèmica en tots els Estats membres, ja que, segons on es faci èmfasi, es pot valorar d’una manera o una altra, amb el benentès que una política adequada només és possible, segons la nostra opinió, si combina les reformes tendents a aconseguir una major estabilitat en l’ocupació per a tota la població treballadora amb una cobertura econòmica i formativa adequada per a tothom que, en un moment determinat de la seva vida laboral, pugui trobar-se en situació de desocupació). Davant dels riscos, no menyspreables en absolut, d’un retorn a mesures proteccionistes en l’àmbit laboral, la Comissió emfasitza el seu suport i defensa de la lliure circulació de treballadors, no ja com un dels pilars bàsics del model comunitari, sinó com a mecanisme que, fins i tot durant les etapes de ralentiment econòmic, “pot ajudar a resoldre la persistència de desajustos entre les qualificacions i les necessitats del mercat laboral”.

VIII. Comunicació de 27 d’abril de 2009, de la Comissió. Una estratègia de la Unió per invertir a favor de la joventut i mobilitzar-la. Un mètode obert de coordinació renovada per abordar els reptes i les perspectives de la joventut.

El document comunitari s’inscriu en el marc de la nova política comunitària de joventut per al decenni actual, si bé troba gran part dels seus punts de referència en l’Agenda Social renovada, presentada el juliol del 2008, que dedica una part del seu contingut als menors i als joves, partint de la premissa que el col•lectiu juvenil anirà disminuint en nombre els anys vinents, ja que, segons les dades d’Eurostat, passarà del 19,3 % actual (d’edats compreses entre els 15 i els 29 anys) al 15,3 % l’any 2050. Potser per això —o per altres motius dels quals no es dóna informació adequada, segons la nostra opinió—, en el document, la Comunicació inclou en el concepte joventut els adolescents i els joves adults des de 13 fins a 30 anys.


Els tres eixos bàsics sobre els quals es pretén articular l’acció de la UE, i molt especialment dels Estats membres, que són els que han d’instrumentar la nova estratègia, els anys vinents són els següents: adoptar les mesures adequades i necessàries per afavorir el creixement de les oportunitats dels joves en els àmbits de l’educació i de l’ocupació; formular propostes i adoptar polítiques que possibilitin l’accés i la participació de tots els joves en la societat; finalment, i no per això menys important, afavorir que s’estableixi una relació de solidaritat entre els joves i el conjunt de la població.


Els eixos d’actuació s’aniran desenvolupant en el marc d’un nou mètode obert de coordinació que permeti agilitar i simplificar les polítiques i les relacions entre els Estats i els poders comunitaris, i hauran de mantenir una estreta relació amb l’Estratègia de Lisboa per al creixement i l’ocupació, de manera que en el text ja s’accepta que es podran realitzar nous ajustaments en la política de joventut en funció de les modificacions que es produeixin en l’Estratègia a partir de l’any 2010.


Respecte al primer objectiu, la Comissió proposa ampliar les possibilitats que tenen els joves per accedir a l’educació i a l’ocupació. En el primer àmbit —i després de recordar la dada positiva que prop del 80 % dels joves d’entre 20 i 24 anys han finalitzat el segon cicle de l’ensenyament secundari, així com les dades negatives que un 25 % dels joves de 15 anys tenen encara competències limitades en lectura i que 6 milions abandonen l’escola sense cap titulació—, es proposa com a objectiu general complementar l’educació formal mitjançant l’incentivament de l’educació informal, reconeixent-ne el valor acadèmic i professional adequat i integrant-la dins del procés més ampli de l’educació i formació al llarg de tota la vida de la persona.

En l’àmbit de l’ocupació, l’objectiu que es persegueix els anys vinents és facilitar les transicions entre l’àmbit educatiu i el laboral, així com adequar les competències no només a les necessitats actuals del mercat de treball, sinó també a les que es demanaran en el futur i en el marc —hi afegim ara nosaltres d’acord amb nombrosos documents comunitaris i internacionals— de l’economia del coneixement. Igualment, es continua insistint, igual com s’ha fet des de fa molts anys, en la importància de disposar de sistemes d’informació i orientació adequats perquè els joves puguin dirigir-se, en el terreny professional, cap a aquells àmbits d’activitat amb millors perspectives de creació d’ocupació.

La Comissió demana que les propostes sobre la flexiseguretat —és a dir, la justa combinació entre les demandes de flexibilitat de les empreses i les de seguretat dels treballadors— incloguin les concrecions adequades en la seva implantació en cada Estat per donar una resposta adequada a la creació d’ocupació per a la joventut. La Comissió no s’oblida de la importància de la potenciació de la creativitat i de l’esperit empresarial entre la joventut, i proposa que s’adoptin les mesures econòmiques que possibilitin la creació d’empreses per joves i que es desenvolupin els mecanismes que permetin activar al màxim l’esperit creatiu de la joventut, molt especialment en els àmbits relacionats amb les noves tecnologies.


Finalment —i encara que el document situa les consideracions següents en l’eix dedicat a desenvolupar la solidaritat entre la societat i els joves—, també té una importància indubtable sobre la situació social i d’ocupació dels joves l’adopció de les mesures que corregeixin les situacions de desavantatge en què es troben molts d’ells, tant en el terreny educatiu com laboral. Per a això cal adoptar mesures que facilitin la seva plena integració social i evitin que caiguin en situació d’exclusió o risc social. Per via indirecta —així ens ho sembla—, es destaca el paper que la joventut pot tenir en la conformació d’un model econòmic més sostenible, en la mesura que es planteja l’establiment de relacions solidàries a escala intercontinental i s’anima els joves a posar en marxa formes de consum i de producció més ecològiques (“reciclatge, estalvi d’energia, vehicles híbrids, etc.”).


IX. Comunicació de 29 d’abril de 2009, de la Comissió. Els reptes de l’envelliment de la població de la UE (Informe del 2009 sobre l’envelliment demogràfic).

El text comunitari analitza l’impacte de l’envelliment de la població sobre els models socials europeus, continuant en la mateixa línia de textos anteriors en els quals es manifestava la preocupació sobre com la combinació de l’envelliment de la població i de les baixes taxes de natalitat pot afectar la UE. S’actualitzen les previsions pressupostàries realitzades l’any 2006 i s’exposa el marge de què disposa la UE per abordar la realitat demogràfica en el nou marc de la crisi econòmica oberta a partir del 2008 a escala mundial. La conclusió principal del document és que encara hi ha temps, uns deu anys, per afrontar les reformes estructurals que requereix l’envelliment de la població, i que, si no s’adopten les mesures oportunes, la UE pot tenir problemes a mitjà i llarg termini, i també que és fonamental apostar per les inversions per fomentar la formació i el capital humà com a mecanismes per “corregir els efectes de la crisi a curt termini i a preparar-se per a l’envelliment de la societat”.

El document passa revista en primer lloc als efectes econòmics de l’envelliment de la població, destacant el canvi experimentat en les previsions respecte a les del 2006, ja que en aquestes es plantejava una disminució a llarg termini. En les previsions actuals, en canvi, s’argumenta que cap a l’any 2060 la població serà més o menys la mateixa que ara, d’acord amb l’augment de la taxes de fecunditat i l’increment dels fluxos migratoris, però certament d’edat molt més avançada que la mitjana actual. Per això s’argumenta que la proporció de dependència de les persones treballadores respecte a les de més de 65 anys passarà a ser de l’actual 4 a 1 a un molt més estret 2 a 1.

L’increment de la població d’edat avançada porta a fer una previsió d’increment de 4,75 punts del producte interior brut comunitari, com a conseqüència de l’augment en despeses de pensions, assistència sanitària i cures de llarga durada. És especialment important destacar, segons la nostra opinió, que aquest increment arribaria fins a 7 punts a diversos països, entre els quals s’esmenta Espanya. Tenint en compte l’important increment de la despesa en pensions, el document insisteix en el desincentivament de les jubilacions anticipades i en l’increment correlatiu de la taxa d’activitat d’aquestes persones, i tot i que s’ha avançat en els últims anys sobre això, encara queda molt per fer, ja que “només al voltant del 50 % dels ciutadans de la UE continuen ocupats a l’edat de 60 anys”.

El document es deté en l’anàlisi dels problemes que estan tenint els règims generals de pensions, com els plans de pensions per capitalització, com a conseqüència de la recessió econòmica, i fa una crida als poders públics per portar a terme una gestió adequada de les dificultats actuals per evitar que en surtin perjudicades bona part de les persones de més edat.

Finalment, la Comissió constata que continuen sent vàlids els cinc objectius que es van marcar l’any 2006 per enfrontar-se als reptes plantejats pel futur demogràfic europeu, que són els següents: promoure la renovació demogràfica en Europea, creant millors condicions per a les famílies; fomentar l’ocupació a Europa amb més llocs de treball i vides laborals més llargues i de millor qualitat; augmentar la productivitat i el dinamisme de l’economia europea; acollir i integrar els immigrants a Europa; garantir unes finances públiques sostenibles a Europa que permetin una protecció social adequada i l’equitat entre generacions.

En definitiva, la Comunicació reforça moltes de les tesis i propostes que es reflectien en documents anteriors de la Comissió i les adapta al nou escenari de la crisi econòmica, però sempre tenint com a punt de referència la previsió a mitjà i llarg termini. L’estratègia comunitària haurà d’implicar, per dir-ho amb les mateixes paraules del text, “la prolongació de la vida laboral i l’augment de la taxa d’activitat dels joves, les dones i els treballadors d’edat, la reforma dels sistemes tributaris i de prestacions socials, a fi que compensi ocupar un lloc de treball de conformitat amb el principi de flexiseguretat, la reforma dels sistemes de pensions i l’augment de l’eficiència dels sistemes d’assistència sanitària i de cures de llarga durada, paral•lelament a les necessàries inversions en educació i investigació i en serveis d’assistència a la infància. L’efectiva integració dels immigrants i els seus descendents també és important en aquest context, com també ho és continuar el desenvolupament d’una política d’immigració legal adequada per satisfer les futures necessitats de mà d’obra”.