La política d’ocupació de la Unió Europea durant la crisi (octubre de 2007 a desembre de 2009) (V)

XII. Recomanació del Consell de 25 de juny de 2009, relativa a l’actualització el 2009 de les orientacions generals de política econòmica dels Estats membres i de la Comunitat i a l’execució de les polítiques d’ocupació dels Estats membres

1. La norma comunitària actualitza les orientacions aprovades l’any 2008, amb la finalitat de reflectir els avenços aconseguits en els plans nacionals de reformes i els principis del pla de recuperació econòmica aprovat el 2008 i concretats en el document de la Comissió de 4 de març d’aquest any, titulat Gestionar la recuperació econòmica, al qual el Consell Europeu de caps d’Estat i de govern que es va dur a terme a Brussel•les els dies 19 i 20 de juny va donar el seu vistiplau.

2. Respecte a Espanya, recordem que la valoració de la seva política econòmica i d’ocupació el 2008 va ser globalment positiva. La Comissió va destacar els avenços experimentats en matèria de taxa d’ocupació, sobretot la femenina, tot i que alertava sobre la necessitat de continuar intensificant les reformes en l’àmbit educatiu per encarar un dels reptes més preocupants de cara al futur al nostre país, com és l’elevat nombre d’estudiants que abandonen prematurament els estudis.

Pel que fa a altres reptes del futur pròxim, la Comissió va insistir en punts que s’havien abordat en informes d’anys anteriors i que són els següents: “Prendre totes les mesures necessàries per continuar modernitzant la política de protecció de l’ocupació, per reforçar la flexiseguretat al mercat laboral per lluitar contra la segmentació i fer més atractiu el treball a temps parcial; incrementar la productivitat augmentant els nivells de qualificacions i innovació; prosseguir la tasca en curs d’integració dels immigrants al mercat laboral; continuar augmentant l’accés a l’assistència infantil, i dur a terme reformes en els sistemes de pensions i sanitari a fi de millorar la viabilitat fiscal a llarg termini”.

3. En les recomanacions que la Comissió formula per a l’any 2009, es mostra preocupació per la situació econòmica i el seu impacte sobre l’ocupació, preveient que la taxa de desocupació pugui arribar al 16 % i amb un impacte especial sobre immigrants, joves i treballadors poc qualificats. Per això per a la Comissió el repte fonamental a mitjà termini és prosseguir les reformes estructurals per sostenir el creixement, corregir el dèficit per compte corrent i facilitar la reestructuració del sector immobiliari. Des de la perspectiva laboral, es demana a Espanya que continuï avançant en les reformes estructurals i que “promogui una transició ràpida al mercat laboral, fomentant més la mobilitat, millorant la capacitació i lluitant contra la segmentació del mercat laboral”. A més, s’insisteix en la importància d’adoptar mesures que corregeixin el dèficit important, respecte a la mitjana comunitària, d’abandonament escolar prematur, així com d’incrementar el nombre de joves que finalitzen l’educació secundària superior. La Comissió també demana que s’intensifiqui la competència al sector dels serveis.

XIII. Comunicació, de 14 d’octubre de 2009, de la Comissió. Sostenibilitat a llarg termini de les finances públiques en un context de recuperació de l’economia.

Segons el que es pot llegir en la introducció del document presentat per la Comissió, es tracta d’avaluar la sostenibilitat de les finances públiques dels Estats membres de la Unió Europea, i se situa en el marc de la reflexió sobre quines estratègies són les més adequades per sortir de la crisi econòmica i financera, com també en el marc de les reformes de les economies europees, i tot això tenint com a punt de referència l’Estratègia per a l’Europa del 2020.

En aquest marc de consideracions generals, destaca la preocupació de la Comissió per l’increment dels dèficits públics als Estats de la UE, que han passat d’una mitjana del 0,8 % del PIB el 2007 “a una mitjana del 6 % del PIB el 2009 i entorn del 7 % el 2010”. La Comissió es mostra especialment preocupada per aquests increments i fa una crida a l’aplicació de reformes estructurals i de mesures de sanejament, per evitar que els anys vinents es produeixin increments considerables de la despesa en interessos del deute i en pensions públiques, en assistència sanitària i en cures de llarga durada, increments que majoritàriament tenen a veure amb el procés d’envelliment de la població.

La Comissió, en tot cas, és conscient de la difícil situació de l’economia dels seus Estats, per la qual cosa defensa, igual com han fet els últims mesos altres institucions i organismes econòmics internacionals, que una política fiscal expansiva en temps de crisi no afecta negativament la sostenibilitat, però amb la consideració obligada que les mesures que s’adoptin han de ser temporals i han de desaparèixer de manera gradual una vegada es confirmi la recuperació. Precisament en les conclusions s’insisteix en aquesta tesi i s’exposa que “una política fiscal fructífera que tendeixi a combatre la recessió no és incompatible amb l’objectiu de la sostenibilitat de les finances públiques a llarg termini”.

És obvi, igualment, que la situació de partida és diferent segons de quin Estat es tracti; és a dir, el risc a llarg termini és diferent i dependrà de tres factors als quals es refereix la Comissió: “a) Les diferències en les situacions pressupostàries inicials de les seves administracions públiques el 2009, incloent-hi els nivells de deute i dèficits estructurals; b) les diferències en el finançament i l’abast dels sistemes de protecció social; c) les diferències en el potencial de creixement, que es deriven dels seus respectius nivells de desenvolupament i de les seves previsions d’evolució demogràfica”.

Amb la utilització d’aquests tres criteris, la Comissió crida l’atenció sobre la difícil situació en la qual es troba Espanya i anima a l’adopció de reformes en el sistema de protecció social davant del creixent progrés d’envelliment de la població i el correlatiu augment de la despesa pública per atendre les necessitats que se’n deriven. Certament aquesta situació no solament es dóna a Espanya, però volem destacar aquesta referència expressa al nostre país, la “bretxa de sostenibilitat” del qual ha augmentat en relació amb avaluacions anteriors. No obstant això, també volem posar de manifest que la mateixa Comissió reconeix el valor de l’increment de les finances públiques en la difícil situació en què vivim, sobretot en l’àmbit de la protecció social, per atenuar els seus efectes econòmics i socials, per la qual cosa la crida (no només a Espanya, sinó també a diversos països més) per reduir els dèficits públics es fa amb la referència a la seva posada en marxa “tan aviat com les condicions ho permetin”.

Per avançar en aquesta línia i tornar al camí d’un creixement sostenible —i prenent com a punt de referència l’estratègia elaborada en la ja llunyana reunió del Consell Europeu a Estocolm el 2001—, l’estratègia que es vol seguir ha de tenir tres objectius: en primer lloc, la reducció dels nivells de dèficit i deute; en segon lloc, i és el punt més important des de la perspectiva de les polítiques d’ocupació, un augment de les taxes d’ocupació; finalment, la reforma dels sistemes de protecció social. La Comissió exposa de manera clara i contundent que l’estratègia que s’ha de seguir en el moment present ha d’operar amb els tres objectius de manera conjunta, “mentre que abans de la crisi els tres components de l’estratègia representaven opcions entre les quals es podia elegir”.

Sobre l’augment de les taxes d’ocupació, es destaquen els avenços importants aconseguits fins ara per incrementar la presència femenina i dels treballadors d’edat avançada (de 55 a 64 anys) en el mercat de treball, i es fa una remissió a les regles i criteris assenyalats en un altre document comunitari: la important Comunicació de 4 de març sobre la manera de gestionar la recuperació econòmica, amb una combinació adequada dels mecanismes de flexibilitat i seguretat, i amb una nova i seriosa crida als Estats perquè s’abstinguin d’adoptar mesures com les jubilacions anticipades com a hipotètica resposta a l’augment de la desocupació i als processos de reestructuració industrial. Una indicació clara de la necessitat de mantenir polítiques salarials adequades i no restrictives, sobretot per als qui perceben ingressos d’escassa quantia, es troba, segons la nostra opinió, en la manifestació que apareix al document sobre la necessitat que “les polítiques hauran d’estar en sinergia amb els objectius socials de donar suport a les rendes dels ciutadans més desafavorits, amb la qual cosa s’estimularia la demanda agregada”.

Des d’una altra perspectiva, però també íntimament relacionada amb l’ocupació, es defensa la conveniència d’adoptar reformes que millorin el funcionament de l’educació, la R+D i la innovació, a fi de contribuir al desenvolupament tecnològic i a l’increment de la productivitat, amb una crida addicional a l’adopció de mesures que reforcin “l’àmbit de les tecnologies respectuoses amb el medi ambient”.

A més del que s’ha exposat en el paràgraf anterior, la Comissió alerta, en l’àmbit de la protecció social, sobre la necessitat de reformar els sistemes de pensions i d’assistència social com a principal instrument de política econòmica que pot garantir a mitjà i llarg termini la sostenibilitat de les finances públiques. La Comissió també examina amb un interès particular les propostes d’alguns Estats d’augmentar l’edat de jubilació efectiva, valorant l’efecte favorable que sobre les rendes dels pensionistes podria tenir un major període de vida laboral i una major acumulació de drets de pensió, si bé —i en consideració als diferents sistemes existents als Estats membres— deixa a cada un dels Estats que estableixi “la reforma que s’adapti millor a les seves característiques i preferències socials”, a més d’assenyalar que “és convenient que s’arribi a un consens per aplicar-la”.

XIV. Comunicació, de 23 de novembre de 2009, de la Comissió. Missatges clau de l’Informe sobre l’ocupació a Europa del 2009.

1. En la introducció del text es destaca la gravetat de la crisi econòmica que hi ha des de mitjan 2007, l’impacte de la qual ha donat lloc, segons la Comissió, “a la recessió més greu de les que hi ha hagut des de la Segona Guerra Mundial”, amb un impacte molt intens sobre la destrucció d’ocupació i que ha suposat la pèrdua d’una part important dels llocs de treball creats entre el 2005 i el 2008 (en aquest període es van crear 9,7 milions de nous llocs de treball). En efecte, es calcula que es podrien perdre més de 7 milions de llocs de treball en el període 2009-2010, i que l’any vinent la taxa de desocupació comunitària arribarà als dos dígits, amb el seu impacte negatiu sobre l’objectiu d’assolir les taxes d’ocupació previstes en l’Estratègia de Lisboa per a tots els treballadors, les dones i les persones d’edat avançada.

Es recorden les mesures que han adoptat els poders comunitaris i els Estats membres per afrontar la crisi, amb referència als compromisos adquirits en la cimera sobre l’ocupació que es va dur a terme el 7 de maig. Es constata també la necessitat de fer un seguiment permanent i actualitzat de les mesures adoptades per estar preparats quan la crisi finalitzi i poder saber també com s’ha de respondre a hipotètiques futures situacions d’incertesa econòmica i el seu impacte sobre l’ocupació.

2. L’informe d’aquest any se centra en dos aspectes que han estat objecte d’una atenció especial en els debats que estan tenint lloc sobre cap on s’ha d’orientar la futura Estratègia Europea d’Ocupació per al nou decenni. En concret, es tracta de la dinàmica dels mercats laborals, per una part, i de les implicacions del canvi climàtic per als mercats laborals, per una altra.

Respecte al primer, es fa èmfasi en el debat de quines han de ser les mesures apropiades que cal adoptar per aconseguir que les persones que han quedat afectades per la crisi puguin tornar a l’ocupació, i així evitar l’impacte de la desocupació de llarga durada i les seves nocives conseqüències per al benestar de les persones i la competitivitat de les economies. Sobre el segon, s’emfasitza la conveniència d’apostar per una economia intensiva en coneixement i baixa en carboni, amb la creació de nous llocs de treball que permetin incorporar al món laboral nous treballadors i adaptar bona part dels presents, dirigint-los cap a les noves activitats productives o a les “antigues” reestructurades, per a la qual cosa és necessari un esforç intensiu de formació.

3. L’informe constata que la flexibilitat dels mercats laborals europeus és bastant elevada i dinàmica, com demostra el fet que la taxa de rotació del personal va ascendir a una mitjana del 22 % entre el 2002 i el 2007 —a Espanya va ser fins i tot més elevada (entre el 25 % i el 30 %), producte sens dubte, segons la nostra opinió, de la important presència de l’ocupació de durada temporal—. Lògicament, la rotació juvenil és més elevada que la dels treballadors de més edat, i tendeix a disminuir com més elevat és el nivell educatiu, circumstància que ens porta a pensar en l’elevat grau d’involuntarietat que ha de tenir la rotació, per tal com afecta sobretot joves, dones i persones amb baix nivell educatiu, que es veuen obligats a canviar d’ocupació per la difícil situació en què es troben en el mercat de treball.

4. Els importants fluxos d’entrada i sortida del mercat laboral es posen de manifest a escala comunitària quan es comprova que durant el període abans esmentat una tercera part de les persones aturades i prop d’un 10 % de les inactives van trobar feina en un any. Quins serien els nivells òptims de rotació? El document comunitari no es defineix clarament sobre aquesta qüestió i només destaca els punts que han de ser objecte d’atenció i debat. Si el mercat laboral —i les seves institucions— és rígid, pot provocar dificultats per anar transferint mà d’obra des de sectors en declivi o en dificultats fins a altres en expansió. D’altra banda, però, una rotació de personal elevada pot anar associada a costos en benestar (i a Espanya hem tingut exemples característics d’això en els últims anys, segons la nostra opinió), com pot ser “una elevada desocupació friccional, costos d’adequació de l’oferta i la demanda, una pèrdua de capital humà específic i, probablement, l’augment de la despesa en prestacions per desocupació”.

L’adopció de mesures que afavoreixin la millora del nivell formatiu dels treballadors i la progressiva adaptació dels sectors productius es considera necessària per corregir el problema de l’increment de la desocupació de llarga durada, bastant més elevada, segons la Comissió, a la UE que als EUA, amb una diferència especial segons quina sigui la qualificació del personal (12,3 mesos de mitjana per als aturats amb poca qualificació, respecte de 8,3 per als qualificats). Per això s’insisteix en la necessitat de “donar suport a les transicions positives al mercat laboral” com a mecanisme clau per reduir la durada de la desocupació i preservar l’ocupabilitat, evitant que un problema temporal (la pèrdua d’ocupació) acabi convertint-se en un de caràcter estructural per a una part important de la població.

En la coneguda línia de defensa del model de flexiseguretat, la Comissió defensa la tesi de la conservació de l’ocupació i no d’un lloc de treball concret. S’afirma (no hi ha dubte, o almenys així ens ho sembla, de la influència dels economistes en aquest document) que “els resultats economètrics abonen àmpliament aquest plantejament des de la perspectiva específica de la reducció de la desocupació de llarga durada”, i que “una combinació de la flexiseguretat i polítiques d’inclusió actives i exhaustives continua sent el plantejament correcte de cara a modernitzar els mercats laborals i garantir l’èxit de la recuperació econòmica”.

5. L’optimisme oficial comunitari sobre la importància de les polítiques baixes en carboni es constata en la manifestació que aquestes polítiques hauran de ser un punt de referència per a la creació d’ocupació i la millora del mercat laboral, amb un major nivell de qualificació del personal i un canvi sectorial de l’ocupació amb indubtable impacte, igualment, sobre el desenvolupament regional. No obstant això, no s’oculta l’impacte negatiu que el canvi pot tenir en una primera etapa per als treballadors poc qualificats i en sectors en reestructuració, i s’emfatitza la importància —com es va posar de manifest en la important comunicació sobre les noves qualificacions necessàries per a les noves ocupacions que es creïn— de “disposar de sistemes de formació i educació adequats, tant dins com fora de l’empresa”, amb la finalitat d’evitar la falta de competències del personal. Per a això, es disposa de 13.500 milions d’euros per al període 2007-2013 en el pressupost del Fons Social Europeu, i s’aposta per la necessitat de posar en marxa el procés de canvi en el marc del diàleg social amb les organitzacions empresarials i sindicals, diàleg al qual es reconeix una importància cabdal amb la finalitat de garantir que “el canvi estructural relacionat amb el canvi climàtic es dugui a terme d’una manera eficient i acceptable des dels punts de vista econòmic i social”.

6. En conclusió, l’Informe fa una crida a fer front a la recessió amb les mesures exposades i a convertir-la en una oportunitat per a un nou model econòmic i social europeu, en el qual no només seran importants les mesures adoptades en els àmbits econòmic i social, sinó també en altres àmbits polítics del procés iniciat amb l’Estratègia de Lisboa l’any 2000 i que s’haurà de revisar, actualitzar, reformar i posar al dia per al període 2010-2020.