El Diari de Girona publicà el dilluns 7 d'octubre l'article que reprodueixo a continuació
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dictat recentment (29 de
juliol) una sentència important que mereix ser coneguda. La resolució judicial
estima la demanda interposada pel Sindicat independent de treballadors i
ambulàncies de Catalunya (SITAC) i per l'Agrupació sindical d'ambulàncies de
Catalunya, declarant la il·legalitat i la nul·litat de l'art. 18, apartat 5 del
Conveni col·lectiu de treball per a empreses i persones treballadores de
transport de malalts i accidentats en ambulància (transport sanitari) de la
nostra comunitat autònoma. Aquest article porta per títol “complement
d'assistència i puntualitat”, i a l'apartat 5 regula la que anomena “prima
d'assistència”, i disposa que “en cas de baixes per malaltia comuna que es
prolonguin durant més de tres dies, en cap cas es percebrà l’import del
complement que correspongui al mes natural de què es tracti si, en aquest
període, s’ha estat de baixa durant més de tres dies”.
Contra l'esmentada resolució judicial es pot interposar recurs de cassació,
per la qual cosa, en cas de la seva possible interposició, caldria esperar a
conèixer el parer del Tribunal Suprem, que encara no ha dictat sentències que
hagin resolt conflictes a TSJ oa l'Audiència Nacional sobre la discriminació
per raó de malaltia després de l'entrada en vigor de la Llei 15/2022 de 12 de
juliol, integral per a la igualtat de tracte i no discriminació,
La sentència del TSJ ha estat rebuda lògicament amb satisfacció per les
demandants. En un comunicat del SITAC, que felicitava “a tots els que han
treballat fermament i ho continuen fent a la defensa dels drets de les persones
treballadors del sector”
És a partir del fonament de dret cinquè quan la Sala entra a l'examen sobre
el fons de la pretensió formulada, i per això procedeix primerament al
recordatori de la normativa aplicable, amb reproducció de l'art. 17 de la Llei
de l’Estatut dels treballadors i dels arts. 2 (àmbit subjectiu d'aplicació), 3
(àmbit objectiu), 4 (regulació general del dret a la igualtat de tracte i no
discriminació), 6.1 (concepte de discriminació directa), 26 (nul·litat de les
disposicions que siguin discriminatòries), i 30 (regles sobre la càrrega de la
prova) de la Llei 15/2022, emetent el seu parer al fonament de dret vuitè, que
la portarà a l'estimació parcial de la demanda en els termes exposats a l'inici
d’aquest article.
En la sentència, el TSJ distingeix dues etapes històriques: la primera,
l'existent amb anterioritat a la Llei esmentada, amb menció de sentències del
Tribunal Suprem que s'ajustaven a la jurisprudència del Tribunal de Justícia de
la Unió Europea sobre la necessitat d'assimilar la malaltia en determinats
supòsits al concepte de discapacitat als efectes de poder declarar l’existència
de discriminació. Igualment, el TSJ es refereix a la jurisprudència del
Tribunal Constitucional i del TS sobre la conformitat a dret, abans de
l'entrada en vigor del Reial decret llei 4/2020 de 18 de febrer, que va derogar
l'acomiadament “per absentisme”, que havien sostingut que no era causa de
discriminació que es computessin les absències per malaltia comuna superiors a
vint dies per al còmput de dies necessaris per poder prendre la decisió
d'extinció del contracte per la part empresarial.
La segona etapa s'obre per al TSJ amb la Llei 15/2022, sent la seva opinió,
coincident amb la gran majoria de la doctrina laboralista, que aquesta norma ha
introduït la malaltia o condició de salut “com un factor de discriminació amb
entitat pròpia i diferenciat de la discapacitat”, per la qual cosa tota legal o
convencional que inclogui una clàusula que afecti negativament les persones
treballadores per raó de malaltia haurà de ser considerada nul·la, incloent-hi
doncs les condicions retributives. En aplicació d'aquest criteri al cas concret
enjudiciat, hi ha tal discriminació per a les i els treballadors que hagin
patit baixes per malaltia comuna de més de tres dies de durada, ja que la
supressió del complement de puntualitat i assistència no s'aplica als “als
treballadors que, bé no han tingut situacions de baixa, o bé, les han tingut
com a derivades d'accident de treball, malaltia professional o risc durant
l'embaràs, i que sí que perceben el complement. Constituint, aquest tracte
diferent, una discriminació directa per raó de malaltia, que no obeeix a
criteris objectius”.
En suport d'aquesta tesi fa seves sentències dictades per la Sala Social de
l'Audiència Nacional, per concloure amb l'existència d'una discriminació
directa per raó de malaltia “en supòsits en què es computen els períodes
d'incapacitat temporal per a la determinació del percentatge d'absentisme que
impedeix al treballador accedir als incentius, o n'estableixen la minoració”.
En definitiva, una sentència a la què convé parar atenció, per abordar
novament la protecció de la persona treballadora davant d'una discriminació
patida per raó del seu estat físic, simplement per una malaltia comuna i no
professional.
No hay comentarios:
Publicar un comentario