X aniversari del Centre de Documentació Europea de la UdG.

 

El Diari de Girona publicà el dilluns 19 de juny l’article   que reprodueixo a continuació.

 

El dimecres 7 de juny vaig ser convidat per la directora d'Europe Direct-Centre de Documentació Europea de la Universitat de Girona, la professora, i bona amiga, Francina Esteve, a impartir una conferència sobre els aspectes socials de la Presidència espanyola del Consell Europeu de la Unió Europea durant el segon semestre del 2023, en ocasió de la celebració del desè aniversari de la seva creació.

Vaig manifestar la meva profunda satisfacció per estar present a la UdG, la meva Universitat, com saben totes i tots aquells que em coneixen quan parlo de la mateixa, convidat per una professora, Dra. Francina Esteve, amb qui vam treballar colze a colze, i molt fructíferament , durant molts anys.

No menor satisfacció va ser impartir aquesta conferència en una Sala de Graus de la Facultat de Lletres, que porta el nom de Pep Nadal, rector de la UdG des del 1991 al 2002, amb el qual vaig mantenir una relació molt cordial i directa durant la confluència de part dels seus anys de mandat rectoral i els meus com a degà de la Facultat de Dret des de finals de maig de 1994 a principis de març de l'any 2000, una persona que, sens dubte, va marcar la meva vida universitària durant molts anys. Recordo moments molt agradables, com ara la col·locació de la primera pedra de l'edifici de la Facultat de Dret i la inauguració de la biblioteca del campus de Montilivi.

També va ser motiu de satisfacció retrobar-me amb amics i amigues, professorat, amb qui vaig compartir, i continuo compartint, debats i discussions sobre els assumptes d'interès social de qualsevol àmbit territorial, com és el cas de l'anterior directora d'Europe Direct/Centre de Documentació Europea de la UdG, i diputada al Congrés dels Diputats a la legislatura acabada de concloure, Dra. Mariona Illamola.

La Dra. Francina Esteve, amb la seva acostumada, i mai perduda, habilitat per aconseguir els seus objectius, em va demanar que participés en aquest important acte de celebració del desè aniversari. Dit amb tota sinceritat, no em va costar molt de temps donar-li una resposta afirmativa, primer per l'amistat mantinguda durant molts anys, i en segon lloc per ser el tema proposat, la política social a la Unió Europea, i més concretament els reptes que té davant sí la Presidència Espanyola de la Unió durant el segon semestre d'aquest any, és a dir des de d'aquí a molt pocs dies, l'1 de juliol, fins al 31 de desembre, que sempre ha estat objecte de molt interès per part meva i a la qual he dedicat força atenció en la meva activitat investigadora.

Vaig iniciar la preparació d'aquesta conferència poc després de la invitació formulada, unes setmanes abans, amb la lectura detallada de tots els documents que vaig considerar necessaris, i vaig acabar la primera redacció del text a mig matí del dilluns 29 de maig. Casualitats de la vida, el President del Govern, Sr. Pedro Sánchez, anunciava la convocatòria d'eleccions generals per al diumenge 23 de juliol, poc després de l'inici de la Presidència Espanyola del Consell UE, de manera que queda a l'aire com es desenvoluparà la mateixa. Tot i això, i en atenció que es tracta d'una Presidència institucional, és a dir de l'Estat i no d'un grup o partit polític concret, vaig mantenir el text substancialment tal com l'havia redactat. Poden canviar les persones que dirigeixin els deu Consells previstos, però l'Estat que assumeix la Presidència no canvia. A més, la Presidència espanyola ha de seguir les grans línies de treball marcada per la Declaració conjunta del Parlament Europeu, el Consell i la Comunicació, el 15 de desembre del 2022 sobre les prioritats legislatives per al 2023 i 2024, en què s'afirma, entre altres continguts, que les tres institucions “seguirem donant prioritat a l'aplicació del Pilar Europeu de Drets Socials i de la declaració de la Cimera de Porto (de 2021), i prendrem noves mesures per garantir que la dimensió social es tingui en compte a totes les nostres actuacions, inclòs el dret a la desconnexió i l'eliminació de la bretxa salarial entre homes i dones”.

En qualsevol cas, he de dir que la preparació de la conferència em va permetre redescobrir la història d'Espanya i la UE des de la signatura del Tractat d'adhesió el 12 de juny del 1985, i la seva entrada en vigor a partir del gener del 1986, amb la lectura del llibre “Una pica en Flandes”, del diplomàtic Javier Elorza, negociador de l'adhesió i persona que va conèixer de primera mà la vida europea durant molts anys.

Soc un europeista fervent i he defensat sempre, tant en actes públics com als meus escrits, el valor del model social europeu. Vaig acollir amb gran satisfacció l'entrada d'Espanya a la llavors CEE l'any 1986, i recordo amb satisfacció que el primer curs que vaig impartir per a delegats del sindicat Comissions Obreres a la Universitat de Barcelona es va dedicar a l'estudi de la política social comunitària. I com segueixo sent europeista malgrat tot, aposto plenament per seguir defensant el model social europeu, tan criticat per alguns – i del qual ningú no dubta que s'ha d'adaptar permanentment per adequar-se als canvis econòmics i socials – però que ha servit des de la dècada dels seixanta del passat segle XX per millorar les condicions de vida (i de treball) de moltíssimes persones”.