El Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya publica ahir el projecte de llei de mesures fiscals i financeres. En el seu article 69 trobem una nova proposta de modificació de la Llei 10/1997, de 3 de juliol, de la renda mínima d’inserció. Cal recordar que la darrera reforma es va produir per la Llei 7/2011 de 27 de juliol, norma que tingué desenvolupament reglamentari, més concretament el Decret 384/2011 de 30 d’agost. Per a l’estudi, i valoració crítica, de les anteriors modificacions em permeto remetre a comentaris anteriors en aquest blog.
En el preàmbul de la norma no trobem cap explicació dels canvis. Solament hi ha una mera manifestació del canvi: “A la secció segona,«renda mínima d’inserció», es modifiquen diferents articles de la Llei 10/1997, de 3 de juliol, de la Renda Mínima d’Inserció”. Per aquest motiu, no estem de condicions de saber, pel cap baix oficialment, quines han estat les raons que han portat a la nova modificació, bo i que és fàcil pensar que alguna cosa ha tingut a veure el conflicte jurídic i mediàtic suscitat durant l’estiu de l’any que és a punt de finir.
D’una primera i ràpida lectura de l’article 69 cal destaca que la norma incorpora a la llei de la RMI dos articles del Decret 384/2011, de 30 d'agost per tal de corregir les deficiències jurídiques de la normativa vigent i que s'expliquen abastament en el recurs contenciós - administratiu que van interposat les organitzacions sindicals catalanes CC OO i UGT(articles 4.1 g) i 4.2 h).
Caldrà fer una reflexió jurídica molt acurada sobre el que significa passar del dret a percebre la RMI com a "dret de caràcter universal garantit" a un "dret prestat" (terminologia que demano esclarir a les persones expertes en dret administratiu), bo i que al meu parer la devaluació jurídica d'aquest dret sembla molt clara. En aquest supòsit, cal recordar que la recent reforma de la normativa del País Basc sobre la renda de garantia d'ingressos configura la RGI com a un dret subjectiu (em permeto remetre al comentari del meu blog sobre aquesta norma)). També es molt important subratllar que es tracta d'una prestació sotmesa a "les disponibilitats pressupostàries".
Trasllado la pregunta a les persones ben coneixedores de la matèria del què pot significar la supressió del paràgraf següent pel que fa a la determinació dels ingressos de la unitat familiar “Es computa com a ingressos de la unitat familiar només la part de les pensions de jubilació, invalidesa, viduïtat i orfenesa que percebi cada membre de la unitat familiar que no sigui el titular, que excedeixi l'import de la prestació econòmica bàsica de la renda mínima d'inserció”.
Des del vessant jurídic, les nombroses referències a la normativa reglamentària (i no solament legal) són al meu parer una clara manifestació dels dubtes que els serveis jurídics de la Generalitat poden tenir sobre l'adequació a dret de la normativa vigent. Amb aquestes modificacions la regulació de la RMI és certament legal però amb àmplies possibilitats de desplegament reglamentari, al que s'ha donat cobertura en el projecte de llei.
A l'últim, sembla que la modificació operada en la forma de pagament (article 23.1) tracta d'evitar alguns problemes jurídics que es poden suscitar, reconeixent el dret de la persona perceptora de la RMI a decidir de quina manera ha de rebre la prestació (directament o mitjançant l'entitat que l'atengui). També hi ha una altra modificació de l’article 23.1 que crec que és es veritablement important. El text incorporat és el següent:
"Si un cop transcorregut el termini màxim de 4 mesos des de la data de la sol•licitud no s’hagués notificat resolució expressa de reconeixement de la prestació, el dret d’accés a la prestació econòmica que, en el seu cas, fos reconeguda, es generarà des del primer dia del mes següent al del compliment del termini màxim indicat".
El text em suggereix dubtes jurídics que deixo per a debat: en primer lloc, es necessari que es dicti notificació expressa? I en segon terme, es conforme a dret que la generació de la prestació quedi al lliure albir del termini de resolució de l'expedient que es fixi per via reglamentària? De ser correcta, jurídicament parlant, aquesta opció, es podria fixar un termini més llarg i la persona que té dret a la prestació per complir amb tots els requisits no percebria la prestació fins que la Administració resolgui. Us sembla coherent, tant socialment com jurídicament, aquesta hipòtesi? Sis plau, demano col•laboració jurídica de les persones expertes en dret administratiu.
Bona lectura, i debat, del projecte de llei.
No hay comentarios:
Publicar un comentario