El nou conseller d'empresa i ocupació de la Generalitat de Catalunya.

Reprodueixo, pel seu interès, en aquesta entrada del blog, un fragment de l'entrevista que la revista de Càritas BCN "MAC (Més a prop de Càritas") realitzà en el número 36, publicat el mes de novembre al nou conseller d'empresa i ocupació de la Generalitat de Catalunya, Sr. Francesc Xavier Mena, professor d'ESADE i que és assessor voluntari del grup de Prospectiva de Càritas.

"Molts joves van anar a la construcció a guanyar salaris impensables en altres sectors, però van deixar el seus estudis i ara es troben a l'atur i amb una formació precària. Com ho valora?

El dels joves és un dels grups socials més afectats, pràcticament la meitat dels joves està sense ocupació o amb una feina molt per sota de les seves expectatives. La crisi els hi ha donat de ple i les perspectives són d'una crisi duradora. Una part, atrets per aquest diner “fàcil”, van abandonar els seus estudis i ara, si no s'ha llaurat el camp, és difícil recollir. Estem, per tant, davant d'una situació nova: una generació que veurà complicat l'accés al treball i que a diferència dels seus pares que van poder accedir a uns béns - habitatge, cotxe- , una part molt significativa, potser la meitat dels joves, tenen per davant uns anys complicats. És veritat que la nostra societat té capacitat de parar una mica aquest cop. Un element fonamental per als joves és la formació, universitària o professional, del tipus que sigui. Perquè si els joves perden les seves expectatives, les conseqüències ja no seran només econòmiques sinó que tindrem una societat amb uns valors degradats.

A Espanya amb una taxa del 20% d'atur entre la població activa i un 40% d'atur juvenil, com veu la situació?

Molt malament. El jove, si més no, no té responsabilitats familiars. El gran problema de l'atur és quan una família havia assentat el pressupost familiar, normalment incloent-hi la hipoteca, a partir de dos ingressos. Només que falli un ingrés i fins i tot essent substituït per una prestació social, ja tot trontolla. I si el que s'intenta sobretot és seguir pagant la hipoteca, va en detriment d'altres factors: la formació del fills, els subministraments bàsics a la llar... I si això no pot ser assumit per les Administracions, doncs ha de ser assumit per institucions com ara Càritas. I si les persones no tenen altres fonts d'ingressos, estem a les portes de l'exclusió social i pot acabar afectant la convivència familiar.
Per tant, a curt termini aquesta taxa d'atur no pot continuar em aquest nivell molt de temps. I aquí està el problema. Hi ha um debat entre els economistes de com establir unes relacions laborals que, com succeeix en d'altres societats properes a les nostres en etapes de crisi, no tinguin taxes d'atur tan elevades. Però no hi ha acord. Uns economistes pensen, pensem, que tenim un marc de relacions laborals que no és adient. Hi ha una dicotomia molt gran entre contractes fixes i temporals. Això és un error perquè en el moment de crisi econòmica les empreses ajusten acomiadant treballadors, no mirant –potser d'agafar un compromís amb el treballador, tal vegada de treballar una mica més o d'altres renuncies, a canvi de pactar quan la situació millori. Pensem que els convenis col•lectius són massa rígids, estan massa centralitzats i a les empreses els hi costa ajustar-se als cicles econòmics. Tampoc el model de reinserció social no està ben relacionat amb la reinserció i amb la formació laboral: per tant hauríem de fer reformes. De fet, el camí està molt establert: societats o economies semblants a la nostra no tenen aquestes taxes d'atur. Ara bé, fer la transició des del nostre model de relacions laborals a aquest és difícil perquè la societat, els sindicats, no ho veuen clar. Però penso que és un pas que haurem de donar per evitar, no ja les crisis, que n'hi hauran, sinó les conseqüències de l'atur : taxes tan importants i tan duradores. Això és insostenible, a part d'immoral.

Què recomanaria a una persona que és queda sense feina i que té difícil trobar-ne?

Primer la societat ha de tenir -i els té- mecanismes que facin que aquesta persona tingui accés al subsidi d'atur ; i unes oficines que proveeixin formació. No vivim en una economía salvatge sinó amb ressorts institucionals. Però també la persona ha de posar de la seva part. I si és una activitat que li costa de reeixir, per exemple, la construcció, mirar de reciclar-se. I no aïllar-se, no ensorrar-se. Mirar de ser el màxim proactiu. Però amb la certesa que la societat el recolza. I la família, perquè l'entorn té un paper molt important. I com a professor, insisteixo en la formació. Formació específica en la nova feina i, general, per millorar les habilitats. El problema de la persona que pateix la crisi d'una manera conjuntural és que es pot quedar despenjada, bé perquè la nostra societat a segons quines edats ja prejubila o margina del treball a aquella persona, o perquè la persona entra en un pou tan profund que li costa molt sortir-ne. De vegades les Administracions no hi arriben o no poden arribar-hi i el paper d'entitats com Càritas o d'altres és sovint d'aturar el cop. Ja és molt. Però aquesta és una crisi molt profunda que a diferència d'altres té unes característiques diferenciades. Una d'elles i fonamental, l'endeutament de moltes famílies. No és només que no tenen feina sinó que tenen uns deutes que el nostre dret hipotecari a diferència d'altres, manté malgrat hagin tornat- i perdutl'habitatge per impagament. Un altre factor diferencial, la població immigrada que en altres crisis anteriors no era numèricament significativa.

Un població immigrada que ha fet les feines que els d'aquí no volíem fer, amb els salaris més baixos i que, ara, una part de la societat vol que retornin als seus països....

-Sí, però ells no volen retornar potser com una reacció d'orgull personal. I retornar on, si han sortit d'allí per buscar un futur millor, alguns fins i tot jugant-se la vida? I quan l'esperança de vida d'una persona subsahariana que ve a Europa augmenta, en molts anys. Qui de nosaltres no ho faria, això? Molts han fet la reagrupació familiar, han situat la seva vida aquí. I encara que en aquests moments pateixin fortament les conseqüències de la crisi, hem de partir d'això, de que hi seran. Però també tenen una capacitat d'adaptació i de patiment, per tant, de superar situacions negatives, molt superior a nosaltres. Aquest és un actiu molt gran i hem de ser-ne conscients i fugir d'actituds xenòfobes que no farien sinó agreujar els problemes".