Flexibilitat i seguretat.

Una important Comunicació de la Comissió del passat mes de juny tracta d’establir uns principis comuns del que ara s’anomena flexiguretat. El document comunitari fa en primer lloc una breu anàlisi de quins són els desafiaments i les oportunitats de la globalització i el canvi, relacionant-los amb el nou marc econòmic i social europeu: per una banda, la producció d’un procés accelerat d’integració econòmica; d’altra banda, un envelliment demogràfic progressiu de la població, una taxa d’ocupació que necessita encara un creixement continuat i un atur de llarga durada que qüestiona el sistema de protecció social, sense oblidar la segmentació del mercat de treball, per la qual coexisteixen, segons la Comissió, “treballadors relativament protegits i treballadors desprotegits (els que són a dins i els que són a fora)”.

Per aconseguir els objectius de Lisboa 2000, amb la revisió del 2005, s’afirma que els ciutadans, les empreses, els Estats membres i la mateixa UE necessiten noves formes de flexibilitat i seguretat, les quals, pel que fa als ciutadans (treballadors), s’han de concretar en noves formes que possibilitin la seguretat de l’ocupació i no la del lloc de treball, “ja que cada vegada són menys les persones que conserven el mateix lloc de treball per a tota la vida”, per la qual cosa es requerirà millorar la seva capacitat i adaptabilitat per enfrontar-se als canvis en els processos productius.

Segons la Comissió, cal millorar l’ocupació tant des del vessant quantitatiu com qualitatiu, al mateix temps que es modernitzen els models socials europeus. Per aquest motiu es proposen diferents actuacions en la Comunicació —que els Estats membres haurien de portar a terme en el futur pròxim ― “que abordin simultàniament la flexibilitat dels mercats laborals, de l’organització del treball i de les relacions laborals, i la seguretat, tant la de l’ocupació com la seguretat social”. En definitiva, cal prendre mesures de “flexiguretat”, és a dir, una estratègia integrada que potenciï tant la flexibilitat com la seguretat en el mercat laboral.

A partir de l’anàlisi prèvia de les polítiques laborals dels Estats membres i del desenvolupament de la política comunitària en l’àmbit laboral, sembla que hi ha consens en l’àmbit comunitari en la idea que les polítiques anomenades de flexiguretat es podrien instrumentar, sempre tenint en compte les particularitats de cada Estat, per mitjà de quatre eixos d’actuació: en primer lloc, unes disposicions contractuals “flexibles i fiables”; en segon lloc, una política de formació, reciclatge i adaptació permanent; en tercer lloc, polítiques actives de mercat de treball que facilitin els processos de transició d’una ocupació a una altra i que contribueixin a reduir els períodes d’inactivitat; finalment, un sistema de protecció social que ofereixi els suports adequats a les persones que ho necessitin i que contribueixi a fer possible la coresponsabilitat per part dels treballadors i treballadores de la seva vida laboral, personal i familiar.

Un dels objectius declarats de la Comunicació és establir uns anomenats principis comuns de flexiguretat vàlids per a tots els Estats, que els puguin permetre respondre als reptes de futur, amb la participació activa de tots els subjectes implicats, i molt especialment dels agents socials, i partint del pressupòsit previ que la nova estratègia comunitària no gira sobre un únic model laboral ni sobre una única estratègia d’actuació. El desig de la Comissió és que aquests principis siguin integrats en les pròximes directrius sobre l’ocupació que elaborin els Estats membres a partir de les propostes prèvies de la Comissió. En l’annex I es recullen els anomenats “itineraris de la flexiguretat”: abordar la segmentació contractual; desenvolupar la flexiguretat en el si de les empreses i oferir seguretat durant els períodes de transició; abordar les diferències de mà d’obra quant a capacitats i oportunitats; millorar les oportunitats dels beneficiaris de les prestacions i dels treballadors no declarats.