La Directiva UE sobre salaris mínims adequats

 El Diari de Giorona ha publicat el dilluns 17 de novembre l'article que reprodueixo a continuació 

Era molt esperada la sentència de la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb motiu del recurs d’anul·lació interposat, a l’empara de l’art. 263 del Tractat de Funcionament de la UE, pel Regne de Dinamarca i recolzat pel Regne de Suècia el 18 de gener de 2023, la pretensió principal del qual era l’anul·lació, íntegrament, de la Directiva (UE) 2022/2041 del Parlament Europeu i del Consell, de 19 d’octubre UE, i, amb caràcter subsidiari, l’anul·lació de l’art.4, apartat 1, d), o de l’article 4, apartat 2, de la norma esmentada.

I més encara després de conèixer-se les conclusions de l’advocat general, presentades el 14 de gener de 2025, en què proposava al TJUE que anul·lés íntegrament la Directiva, fonamentant la seva proposta en ser aquesta norma incompatible amb l’art. 153 TFUE, apartat 5, i, per tant, amb el principi d’atribució de competències establert a l’art. 5 TUE, apartat 2.

Doncs bé, la Gran Sala ha dictat l’esperada sentència l’11 de novembre (assumpte 19/23), i ha validat la conformitat de la norma al TFUE, si bé amb dues excepcions, o més anul·lacions correctament, rellevants al meu parer. El resum oficial de la sentència, que ja permet tenir coneixement de la decisió del TJUE, és el següent:

«Recurs d’anul·lació - Directiva (UE) 2022/2041 - Salaris mínims adequats a la Unió Europea - Article 153 TFUE, apartat 1, lletra b) - Article 153 TFUE, apartat 2, lletra b) - Respecte de les competències conferides a la Unió pels Tractats - Remuneracions i i dret d’associació i sindicació - Ingerència directa del dret de la Unió en la determinació de les remuneracions dins d’aquesta i en el dret d’associació i sindicació - Anul·lació parcial - Article 5, apartats 1 (en part), 2 i 3 in fine».

La importància de la sentència va merèixer immediatament una nota de premsa del gabinet de comunicació del TJUE, titulada «El Tribunal de Justícia confirma la validesa de gran part de la Directiva sobre uns salaris mínims adequats a la Unió Europea», i acompanyada del subtítol, en aquesta ocasió tan important com el titular, «no obstant això, anul·la la disposició que enumera els criteris que han de tenir fixar i actualitzar aquests salaris, així com la norma que n’impedeix la disminució quan estan subjectes a una indexació automàtica».

La tesi fonamental de la sentència, al meu parer, queda perfectament reflectida en aquest paràgraf de la nota esmentada:

«El Tribunal de Justícia considera que l’exclusió de la competència de la Unió prevista en els Tractats en els dos àmbits de què es tracta no es fa extensiva a qualsevol qüestió que guardi algun tipus de relació amb les remuneracions o amb el dret d’associació i sindicació. Tampoc no es refereix a qualsevol mesura que, a la pràctica, incideixi o repercuteixi en la quantia de les remuneracions. Si no, algunes competències atribuïdes a la Unió per donar suport i complementar l’acció dels estats membres en matèria de condicions de treball quedarien buides de contingut. Així, l’exclusió de la competència només s’aplica a la ingerència directa del dret de la Unió en la determinació de les remuneracions i el dret d’associació i sindicació».

El meu parer és, i la sentència dictada ara m’alegro que vagi en la mateixa direcció, que és molt clar que la menció a l’exclusió de la remuneració com a àmbit laboral no susceptible de ser regulat en seu comunitària (art. 153.5 TFUE) no implicava, ni de bon tros, que la Unió no pogués dotar-se, com així ha estat, per una norma que fixi criteris, ja sigui per via legal o a través de la intervenció dels agents socials mitjançant negociació col·lectiva, així com per incentivar aquesta regulació per tal que totes les persones treballadores puguin rebre una remuneració «adequada» per l’activitat duta a terme en el marc d’un contracte o relació laboral.

En definitiva, la sentència és una bona notícia per al món del treball, i a més, la part que anul·la el Tribunal té poca afectació a la normativa espanyola ja que l’art. 27 de la Llei de l’Estatut dels treballadors ja estableix els criteris que s’han de tenir en compte en fixar el salari mínim interprofessional actual, i que són l’índex de preus de consum, la productivitat mitjana nacional assolida, l’increment de la participació del treball a la renda nacional, i la conjuntura econòmica general. Tampoc no impedeix que l’SMI pugui incrementar-se anualment, si bé deixa als Estats membres que decideixin quina ha de ser la seva quantia i la possibilitat de disminuir-la si hi concorren les circumstàncies que ho justifiquin.