lunes, 30 de julio de 2012

El PSC presenta una sol·licitud de dictamen al Consell de Garan­ties Estatutàries sobre la reforma laboral.




El Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya publica avui la sol·licitudde Dictamen presentada pels diputats del grup socialista davant del Consell deGaranties Estatutàries per tal que es pronunciï sobre l’adequació a laConstitució i a l’Estatut d’Autonomia de la llei 3/2012, de 6 de juliol, demesures urgents sobre la reforma del mercat laboral. Pel seu interès reprodueixo el text de la dita sol·licitud, i recordo que el CGE ja es va pronunciar sobre el RDL 3/2012 en el seu Dictamen 5/2012, que va merèixer especial atenció en una altra entrada del blog.  
“A la Mesa del Parlament

Els diputats sotasignats, integrants del Grup Parlamen­tari Socialista, d’acord amb el que estableixen els arti­cles 16.1.b i 23.b de la Llei 2/2009, del 12 de febrer, del Consell de Garanties Estatutàries, demanen dictamen del Consell de Garanties Estatutàries sobre l’adequació a l’Estatut i a la Constitució de la Llei 3/2012, de 6 de juli­ol, de mesures urgents per la reforma del mercat laboral, publicada al BOE del 7 de juliol de 2012, i d’una manera especial dels preceptes següents:
– Article 12, apartat U, que dóna una nova redacció a l’apartat 6 de l’article 41 del Text refós de l’Estatut dels Treballadors, per vulneració dels articles 37.1 i 24.1 de la Constitució.
– Article 14, apartat U, en allò que modifica el darrer paràgraf de l’apartat tres de l’article 82 del Text refós de l’Estatut dels Treballadors per possible vulneració dels articles 37.1 i 35 de la Constitució.
Aquest mateix paràgraf també vulnera les competències de la Generalitat en matèria de treball i relacions laborals de l’article 170 de l’EAC.
– Article 14, apartat tercer, en allò que modifica el con­tingut de l’article 84.2 del Text refós de l’Estatut dels Tre­balladors, per possible vulneració dels articles 37.1 i 28.1 de la Constitució.
– Article 18, apartat tercer, que dóna un nou redactat a l’ar­ticle 51 del Text refós de l’Estatut dels Treballadors, per possible vulneració de l’article 35.1 i 24.1 de la Constitució.
– Disposició addicional segona i Disposició addicional tercera, per possible vulneració dels articles 9.3, 14, 24 i 35 de la Constitució en la regulació de les extincions con­tractuals i la impossibilitat d’aplicar mesures de suspensió de contractes i reducció de jornada als empleats públics.
Fonaments jurídics
– Article 12, apartat U, que modifica l’Article 41.6 del Text refós de l’Estatut dels Treballadors i l’Article 14, apartat U, que modifica l’Article 82.3 del Text refós de l’Estatut dels Treballadors.
El Reial Decret Llei 3/2012, de 10 de febrer de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball, ja va modi­ficar els preceptes a que es fan referència.
El Consell de Garanties Estatutàries, en el seu Dictamen 5/2012, de 3 d’abril ja va assenyalar la inconstitucionali­tat d’aquests preceptes ja que vulneraven els articles 24.1, 35 i 37.1 de la Constitució, així com advertia que en els cas de l’article 14, apartat U existia una vulneració de les competències de la Generalitat en matèria de treball i re­lacions laborals de l’article 170 de l’EAC.
Posteriorment, el Govern de l’Estat va tramitar el RDL 3/2012 com a projecte de llei, quedant aprovada com la Llei 3/2012, de 6 de juliol de mesures urgents per a la re­forma del mercat de treball. Observem que durant la tra­mitació del projecte de llei, no es varen tenir en compte les conclusions del dictamen d’aquest òrgan consultiu, ja que durant el tràmit d’esmenes a l’articulat no s’observa la rectificació del contingut d’aquests dos preceptes en la direcció que indicava el Consell.
És per això, que interessa saber al sol·licitant si el Consell de Garanties es manté amb les seves tesis respecte a la regulació que finalment tenen aquests articles en la llei.
– Article 18, apartat tercer, que dóna un nou redactat a l’article 51 del Text refós de l’Estatut dels Treballadors.
L’Article 18.3, dóna una nova redacció de les causes jus­tificatives de l’acomiadament col·lectiu amprades a l’ar­ticle 51 de l’Estatut dels Treballadors. La reformulació d’aquestes causes d’acomiadament constitueix una doble violació d’una part del dret del treball, en la seva vessant individual (Art. 35.1 CE) i d’altre, del dret a la tutela ju­dicial efectiva, proclamada per l’article 24.1 de la CE que garanteix el control judicial de les decisions empresarials d’extinció del contracte de treball.
La Constitució no reconeix el dret dels treballadors a una ocupació més enllà que la política econòmica i social ha de perseguir la plena ocupació; però si garanteix què, un cop que el treballador o treballadora desenvolupi un lloc de treball no pot ser privat del mateix llevat la concur­rència d’una causa justa de suficient entitat per a motivar la pèrdua de l’ocupació que es configura com el mitjà de vida d’aquest i de la seva família, així com la via primor­dial d’integració social i un factor determinant del desen­volupament de la seva personalitat.
La reforma suprimeix la necessitat que el fet econòmic, tècnic, organitzatiu o productiu mantingui una vincula­ció amb l’extinció dels contractes decidida per l’empresa­ri a través d’algun judici de raonabilitat, ponderació, ade­quació o necessitat. Aquesta reformulació de les causes extintives no és compatible, ni amb l’article 35.1 de la CE que exigeix justa causa per a la finalització del contracte de treball, ni amb l’article 24.1 de la CE que impedeix l’obtenir una tutela judicial efectiva.
Una regulació com aquesta incideix de ple en l’àmbit de les garanties jurisdiccionals dels treballadors suscepti­bles de generar-los-hi indefensió en els processos judi­cials en els que es qüestioni la decisió empresarial d’in­cloure’l en l’acomiadament col·lectiu.
– Article 14, apartat tercer, en allò que modifica el con­tingut de l’article 84.2 del Text refós de l’Estatut dels Tre­balladors.
La conseqüència de canvi legislatiu és la privació a les organitzacions sindicals i associacions empresarials més representatives d’àmbit estatal o autonòmic, de la lliber­tat de pactar tant l’estructura negocial, com la solució dels conflictes de concurrència entre convenis col·lectius que han de regir en una determinat sector o en un àmbit territorial concret d’abast interprofessional.
Aquesta conseqüència vulnera el dret constitucional a la negociació col·lectiva, en connexió amb el dret fonamen­tal de llibertat sindical en la seva vessant de dret a l’acti­vitat col·lectiva, reconeguts en els articles 37.1 i 28.1 de la Constitució. En les interpretacions formulades sobre els mateixos pel Tribunal Constitucional (entre d’altres, STC 9/1988; STC 51/1988; STC 127/1989; STC 105/1992; STC 121/2001 i STC 238/2005).
La resposta donada per la jurisprudència constitucional és prou coneguda. A partir d’una configuració subjectiva i orgànica del dret d’acció sindical, el Tribunal Constitu­cional conclou que només el sindicat és titular dels drets i llibertats sindicals.
– Disposició addicional segona. S’afegeix una disposició addicional vigèsima al Text refós de l’Estatut dels Tre­balladors.
Aquesta disposició addicional segona de la Llei 3/2012 in­trodueix una nova disposició addicional vintena al Text re­fós de l’Estatut dels treballadors, en virtut de la qual s’ha­bilita a les administracions públiques per acomiadar per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de pro­ducció al personal laboral dels ens del sector públic d’acord amb allò regulat en els articles 51 ET– acomiadaments col·lectius– i 52.c) ET– acomiadaments individuals o plurals–.
En aquesta disposició no es delimita el què s’entén per causes «productives» malgrat que les cita com una causa habilitant de l’extinció del contracte a l’inici del text.
Altrament, la referència legislativa a un concepte inde­terminat com és el de la situació d’insuficiència pressu­postària sobrevinguda provoca una total inseguretat ju­rídica contrària a l’article 9.3 de la Constitució, atès que no fa previsible quin és l’abast d’aquest criteri –ni els seus motius, ni la seva quantia, ni el paper de les facul­tats d’ampliació d’ingressos en ús de les facultats de les administracions públiques–. Aquesta inseguretat jurídica.
es tradueix en una inseguretat laboral pels empleats pú­blics, atemptant a l’article 35 de l’ET.
La reforma, que implica la Llei 3/2012 no fa cap distinció entre sector públic administratiu o sector públic empre­sarial i obre una escletxa en la regulació entre els funcio­naris públics i els empleats públics laborals. El legislador només contempla les mesures de reestructuració de plan­tilles laborals ignorant que aquestes, per el cas dels treba­lladors fixos, també s’han regit per procediments d’accés objectiu i públicament predeterminats.
En definitiva, una decisió legal d’aquest tipus suposa una manifesta i extrema desigualtat de tracte entre uns col·lectius d’empleats públics i altres. S’ha de recordar a aquestes efectes que conforme la doctrina consolidada, tant constitucional com del Tribunal Suprem, les admi­nistracions públiques estan subjectes a la prohibició de discriminació i a la igualtat de tracte (Art. 14 CE).
– Disposició addicional tercera. S’afegeix una disposició addicional vint-i-unena al Text refós de l’Estatut dels Tre­balladors.
Aquesta disposició que s’afegeix, exclou l’aplicació de l’article 47 de l’ET.
Per aquesta via s’impossibilita a les administracions pú­bliques que puguin fer suspensions de contractes i re­duccions de jornada als empleats públics davant situaci­ons d’insuficiència o crisi. A partir d’aquí, es configura l’acomiadament com la única mesura a disposició de les administracions i entitats de dret públic excloent la pos­sibilitat d’utilitzar mecanismes menys lesius pel dret al treball, com són la suspensió de contractes o la reducció de jornada, vulnerant els articles 35.1 de la Constitució.
Palau del Parlament, 23 de juliol de 2012Miquel Iceta i Llorens, portaveu del GP SOC; Jaume Collboni i Cuadrado, diputat del GP SOC; Eva Granados Galiano, diputada del GP SOC; Montserrat Capdevila i Tatché, diputada del GP SOC; Judit Carreras i Tort, dipu­tada del GP SOC;Mònica Lafuente de la Torre, diputada del GP SOC; Roberto Labandera Ganachipi, diputat del GP SOC; Joan Ferran Serafini, diputat del GP SOC; Ro­cío Martínez-Sampere Rodrigo, diputada del GP SOC; Caterina Mieras Barceló, diputada del GP SOC; Xavier Sabaté Ibarz, diputat del GP SOC; Daniel Font Cardona, diputat del GP SOC; Esteve Pujol i Badà, diputat del GP SOC; Agnès Pardell i Veà, diputada del GP SOC

sábado, 28 de julio de 2012

El FMI valora positivamente la reforma laboral del gobierno del Partido Popular. .. y pide más.





Reproduzco, por su interés, un fragmento del Informe del FMI sobre España, hecho público ayer, en el que se valora positivamente la última reforma laboral. Como España es un “buen alumno” del FMI habrá que leer con atención todo el documento para saber qué más puede ocurrir en el próximo futuro en materia de relaciones laborales,… salvo que la ciudadanía afectada puede oponerse a ello.

“36. The recent reform promises a significant improvement in the functioning of the labor market. This reform, enacted as a decree on February 2012, introduced measures that can importantly reduce labor market duality, wage rigidity and firms’ internal inflexibility. These should boost job creation over time by making wages more responsive to economic conditions, allowing firms to agree wages and working conditions according to their needs, and making firms more willing to offer open-ended contracts and step up in-job training.

Most Spanish labor market academics shared the view that this is a potentially major reform. The main elements of the reform are:

Duality is reduced by lowering the dismissal costs of permanent workers for unfair dismissals. More importantly, the reform eases and clarifies the use of fair dismissals for firms in distress (those firms facing current or prospective losses, or a persistent decline in sales). It also reduces procedural costs and eliminates the need for prior administrative approval for fair dismissals. The goal is to make fair dismissals the regular channel to dismiss workers with permanent contracts in distressed firms, thus significantly reducing dismissal costs.

Wage rigidity and firms’ internal inflexibility are reduced by giving priority to firm level agreements over wider collective agreements. The reform also allows distressed firms to change working conditions, temporarily suspend contracts, and reduce working time. The goal is to allow distressed firms to adjust wages and working time instead of dismissing workers. In addition, the reform limits the automatic extension of expired collective agreements to one year.

37. The reform also introduces more targeted measures to foster employment and training, although some may have potentially limited effectiveness. The reform includes a number of measures aimed at fostering job creation for the youth and long-term unemployed, and in-job training. However, some of these measures are based on subsidies and tax breaks, which have been used in the past with little success. The measures that do seem more likely to foster job creation are the authorization for temporary employment agencies to act as private placement agencies, and the enhanced flexibility of part-time work and telework.

38. The reform’s success hinges on its implementation and further strengthening labor policies should be considered. Previous reforms have not been successful, largely as the changes were marginal and not widely used, in part, due to interpretation by the courts. The reform could also be strengthened, for example, by reducing the difference between protection for open-ended and temporary contracts to make the labor market more inclusive and by eliminating the practice of indexation and “ultra-activity”. The new flexibility options could also be better communicated to firms. And if sufficient firm-level flexibility is not quickly forthcoming (which should be transparently monitored), policymakers should prepare contingency plans, for example, by moving to an opt-in system for collective bargaining. The planned review of active employment policies is welcome and should carefully consider whether the unemployed are being given sufficient training and incentive to secure employment and whether the use of subsidies (that has proven inefficient and expensive in the past) offers the best alternative. Recent measures on fighting fraud, including on unemployment benefits, should also contribute to decreasing the size of the grey economy and strengthening labor policies".

viernes, 27 de julio de 2012

La immigració laboral a Espanya segons l’enquesta de població activa del segon trimestre de 2012.




Segons les dades de l’Enquesta de Població Activa del segon trimestre del2012, fetes públiques avui divendres, 27 de juliol,  la població activa estrangera estava integrada

per 3.449.300 persones, amb 2.215.900 ocupades i 1.233.400 aturades, mentre que 1.143.500 persones estaven conceptuades com inactives. El nombre de persones estrangeres de 16 i més anys és de 4.592.900, amb un descens trimestral de 22.300 i en sèrie interanual de 67.900 persones, i cal fer especial esment d’aquesta dada perquè continua la línia del nou trimestres anteriors.  

Si comparem amb les dades del primer trimestre del 2012, la població activa estrangera ha minvat en 50.600 persones i en sèrie interanual la disminució es de 125.600. Si ens fixem en les dades de la població autòctona, la població activa ha augmentat en 88.200 persones sobre el trimestre anterior i en 99.200 en sèrie interanual.

La taxa d’activitat és del 75,10 %, 17,37 punts superior a la de la taxa de la població activa espanyola (58,04 %). En aquest trimestre, la taxa d’activitat dels estrangers ha disminuït un 0.73 %, mentre que l’augment de la població espanyola ha estat del 0.27 %. En sèrie interanual la taxa d’activitat de la població autòctona experimenta un increment del 0.20 %, i la de la població estrangera disminueix en un 1.60 %.

La taxa d’atur de la població estrangera és del 35,76 %, es a dir  13,08 punts per sobre de l’espanyola (22,68 %). Durant el segon trimestre del 2012 la desocupació autòctona va créixer en 113.300 persones, i entre la població estrangera el descens va ser de 59.700.  

Durant el segon primer trimestre del 2012 cal fer especial esment del fet que el nombre de treballadors autòctons ocupats ha experimentat un descens de 25.000 persones, i el d’estrangers ha crescut en 9.100 en relació amb el trimestre anterior. En sèrie interanual la població ocupada estrangera disminueix en 219.800 persones, la població aturada s’apuja en 94.200 i la inactiva s’incrementa en 57.700 , mentre que la població ocupada espanyola disminueix en 666.600 persones, la població aturada s’incrementa en 765.200, i la inactiva minva en 45.200 persones.


lunes, 23 de julio de 2012

Cataluña. Subvenciones para formación de oferta, dirigidas prioritariamente para trabajadores ocupados.





La Orden EMO/212/2012, de 13 dejulio, regula el desarrollo del subsistema de formación profesional para el empleo, en materia de formación de oferta dirigida prioritariamente a trabajadores ocupados, establecen las bases reguladoras para la concesión de subvenciones públicas destinadas a su financiación, y abre la convocatoria para el año en curso.


La norma, que fue publicada en el Boletín Oficial autonómico del día 16 y que entró en vigor el mismo día de su publicación, tiene por finalidad aprobar las bases reguladoras de las subvenciones destinadas a la financiación de los planes de formación de oferta dirigidos prioritariamente a trabajadores ocupados (como mínimo, el 60 % del total de los trabajadores formados y en relación con el total de personas que inicien la formación) y que son promovidos, al amparo de los títulos competenciales autonómicos, por el Consorcio para la formación continua de Cataluña, que asume también la financiación.

La norma desarrolla en el ámbito autonómico el Real Decreto 395/2007 de 23 de marzo, y además se ajusta a las líneas generales de la Estrategia Europa 2020, las orientaciones del Consejo Catalán de Formación profesional, y el Plan general de empleo de Cataluña-Estrategia catalana para el empleo 2012-2020, destacándose de este último en la introducción de la norma que “establece los criterios, las directrices y las prioridades de la  política ocupacional de Cataluña, y tiene como objetivo central mejorar la empleabilidad de las personas y la competitividad de las empresas catalanas”.


La formación de oferta regulada por esta norma pretende facilitar  a los trabajadores una formación válida para su promoción profesional y desarrollo personal, al tiempo que también responda a las necesidades empresariales de productividad y competitividad en un entorno económico cada vez más necesitados de una mano de obra bien cualificada.


Los planes de formación pueden ser de carácter intersectorial o sectorial. Los primeros pueden ir dirigidos a todos los trabajadores, a los trabajadores y socios de la economía social y siempre que aporten actividad económica. Los segundos van dirigidos a los trabajadores de un sector productivo concreto y con acciones formativas de interés para el mismo, así como también pueden dirigirse al reciclaje y recualificación de trabajadores procedentes de sectores en crisis.


Por lo que respecta a las entidades solicitantes, en los planes de formación intersectoriales generales lo serán las organizaciones sindicales y empresariales intersectoriales de Cataluña y con ámbito de actuación en todo el territorio catalán, quedando acreditada en el supuesto de organizaciones sindicales cuando dispongan de representantes del personal en las cuatro demarcaciones territoriales, y refiriéndose la norma de forma genérica al mundo empresarial que deberá acreditar “su implantación intersectorial y territorial en toda Cataluña”. En los de economía social, las federaciones y confederaciones de ese ámbito con suficiente implantación en el territorio autonómico.  En los planes sectoriales intervendrán los sindicatos y patronales representativos del sector, y en su caso los entes creados al amparo de la negociación colectiva sectorial autonómica.


Con respecto a los colectivos prioritarios, el artículo 11.2 dispone que tendrán prioridad las personas que tengan baja cualificación, jóvenes de menos de 30 años, mayores de 45 años, trabajadores de sectores afectados por ERES, mujeres, personas con discapacidad y trabajadores de pequeñas y medianas empresas (pymes).


Las acciones formativas podrán ser presenciales (con un máximo de 25 participantes por grupo), a distancia convencional, formación en línea  (un mínimo de un tutor por cada 80 participantes) o mixtas. En el anexo II se regulan y detallan los importes y módulos económicos máximos para cada actividad formativa.  


Los planes de formación deberán ejecutarse entre el 1 de enero de 20128 y el 30 de septiembre de 2013. La partida presupuestaria asignada es de 16.362.407,00 euros. De ellos, un total de 4 millones se destina a planes de formación sectoriales, pudiendo beneficiarse los trabajadores que prestan sus servicios en diferentes ramas de actividad económica agrupadas en 13 ámbitos sectoriales de referencia (aquel al que se dedica una mayor partida económica es el servicios a colectivos y a las personas, seguido de los servicios financieros, administrativos y de construcción); para los planes intersectoriales la cuantía asignada es de 12 millones, mientras que 362.407,00 euros  se reservan a la economía social.


La tramitación se efectuará en régimen de concurrencia competitiva. El plazo para la presentación de solicitudes finaliza el 21 de septiembre. La autoridad administrativa dispone de un máximo de seis meses, a partir de la fecha de publicación de la convocatoria, para dictar la oportuna resolución, que deberá ser notificada a la parte en los términos previstos en la normativa administrativa.