El Diari de Giorona ha publicat el dilluns 17 de novembre l'article que reprodueixo a continuació
Era molt esperada la sentència de la Gran Sala del
Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb motiu del recurs d’anul·lació
interposat, a l’empara de l’art. 263 del Tractat de Funcionament de la UE, pel
Regne de Dinamarca i recolzat pel Regne de Suècia el 18 de gener de 2023, la
pretensió principal del qual era l’anul·lació, íntegrament, de la Directiva
(UE) 2022/2041 del Parlament Europeu i del Consell, de 19 d’octubre UE, i, amb
caràcter subsidiari, l’anul·lació de l’art.4, apartat 1, d), o de l’article 4,
apartat 2, de la norma esmentada.
I més encara després de conèixer-se les conclusions de
l’advocat general, presentades el 14 de gener de 2025, en què proposava al TJUE
que anul·lés íntegrament la Directiva, fonamentant la seva proposta en ser
aquesta norma incompatible amb l’art. 153 TFUE, apartat 5, i, per tant, amb el
principi d’atribució de competències establert a l’art. 5 TUE, apartat 2.
Doncs bé, la Gran Sala ha dictat l’esperada sentència
l’11 de novembre (assumpte 19/23), i ha validat la conformitat de la norma al
TFUE, si bé amb dues excepcions, o més anul·lacions correctament, rellevants al
meu parer. El resum oficial de la sentència, que ja permet tenir coneixement de
la decisió del TJUE, és el següent:
«Recurs d’anul·lació - Directiva (UE) 2022/2041 - Salaris
mínims adequats a la Unió Europea - Article 153 TFUE, apartat 1, lletra b) -
Article 153 TFUE, apartat 2, lletra b) - Respecte de les competències
conferides a la Unió pels Tractats - Remuneracions i i dret d’associació i
sindicació - Ingerència directa del dret de la Unió en la determinació de les
remuneracions dins d’aquesta i en el dret d’associació i sindicació -
Anul·lació parcial - Article 5, apartats 1 (en part), 2 i 3 in fine».
La importància de la sentència va merèixer immediatament
una nota de premsa del gabinet de comunicació del TJUE, titulada «El Tribunal
de Justícia confirma la validesa de gran part de la Directiva sobre uns salaris
mínims adequats a la Unió Europea», i acompanyada del subtítol, en aquesta
ocasió tan important com el titular, «no obstant això, anul·la la disposició
que enumera els criteris que han de tenir fixar i actualitzar aquests salaris,
així com la norma que n’impedeix la disminució quan estan subjectes a una
indexació automàtica».
La tesi fonamental de la sentència, al meu parer, queda
perfectament reflectida en aquest paràgraf de la nota esmentada:
«El Tribunal de Justícia considera que l’exclusió de la
competència de la Unió prevista en els Tractats en els dos àmbits de què es
tracta no es fa extensiva a qualsevol qüestió que guardi algun tipus de relació
amb les remuneracions o amb el dret d’associació i sindicació. Tampoc no es
refereix a qualsevol mesura que, a la pràctica, incideixi o repercuteixi en la
quantia de les remuneracions. Si no, algunes competències atribuïdes a la Unió
per donar suport i complementar l’acció dels estats membres en matèria de
condicions de treball quedarien buides de contingut. Així, l’exclusió de la
competència només s’aplica a la ingerència directa del dret de la Unió en la
determinació de les remuneracions i el dret d’associació i sindicació».
El meu parer és, i la sentència dictada ara m’alegro que
vagi en la mateixa direcció, que és molt clar que la menció a l’exclusió de la
remuneració com a àmbit laboral no susceptible de ser regulat en seu
comunitària (art. 153.5 TFUE) no implicava, ni de bon tros, que la Unió no
pogués dotar-se, com així ha estat, per una norma que fixi criteris, ja sigui
per via legal o a través de la intervenció dels agents socials mitjançant
negociació col·lectiva, així com per incentivar aquesta regulació per tal que
totes les persones treballadores puguin rebre una remuneració «adequada» per
l’activitat duta a terme en el marc d’un contracte o relació laboral.
En definitiva, la sentència és una bona notícia per al
món del treball, i a més, la part que anul·la el Tribunal té poca afectació a
la normativa espanyola ja que l’art. 27 de la Llei de l’Estatut dels
treballadors ja estableix els criteris que s’han de tenir en compte en fixar el
salari mínim interprofessional actual, i que són l’índex de preus de consum, la
productivitat mitjana nacional assolida, l’increment de la participació del
treball a la renda nacional, i la conjuntura econòmica general. Tampoc no impedeix
que l’SMI pugui incrementar-se anualment, si bé deixa als Estats membres que
decideixin quina ha de ser la seva quantia i la possibilitat de disminuir-la si
hi concorren les circumstàncies que ho justifiquin.
No hay comentarios:
Publicar un comentario