Dubto molt, i crec que els lectors i lectores compartiran el meu punt
de vista, que molt poc abans de l'aprovació de l'estat d'alarma pel
Consell de Ministres, i que l'Organització Mundial de la Salut declarés
pandèmia el brot de covid-19, fóssim conscients del canvi radical que
tindríem en les nostres vides.
Ara bé, els que també ho han patit, però no tenen temps per pensar en el seu impacte, són els que segueixen treballant en els seus llocs de treball. No nego en absolut que també afecta i molt els que han modificat per obligació les seves condicions laborals i realitzen la seva activitat per mitjà del teletreball, i molt més els que se'ls han suspès els contractes de treball per expedients de regulació temporal d'ocupació i estan pendents de l'abonament de la prestació per atur (vagi des d'aquí el meu més sincer agraïment al personal de Servei Públic d'Ocupació Estatal pel seu encomiable treball en aquests molt difícils moments) per disposar de mitjans de subsistència. I vull referir-me ara en aquest text justament als que segueixen treballant, als que segueixen desplaçant-se cada dia amb tren, autobús, metro o cotxe particular, als seus centres de treball perquè no hem trobat encara (per favor, que demostrem ara la importància de la tecnologia per millorar la vida de les persones) la possibilitat de realitzar aquests treballs per mitjans «no humans». O sigui, que molts treballadors i treballadores que els estudis sobre el futur del treball (caldrà refer aquests estudis amb el que ens està caient a sobre, oi?) consideraven «prescindibles», o si més no substituïbles en gran mesura per aplicacions tecnològiques, han passat a ser totalment necessàries i necessaris per al manteniment d'una, almenys, mínima cohesió social en aquests moments àlgids de la crisi. I a més, i aquí sí que han encertat les i els «futuròlegs del treball», sí que han cobrat moltíssima més importància que en altres moments les tasques, activitats, treballs (remunerats o no, en condicions més o menys precàries, en situació regular o irregular dels que els porten a terme, de nacionalitat espanyola o estrangera) de cura dels que més ho necessiten pel seu estat físic.
I a més, «coses de la vida», alguns d'aquests treballs i algunes (o moltes) de les persones que els realitzen no queden protegits per la normativa laboral, tant per la general com per la dictada en aquests últims dies amb caràcter excepcional per protegir els que es veuen atrapats en situacions de pèrdua temporal dels seus llocs de treball. Si els dic que em refereixo al personal al servei de la llar familiar, i als qui treballen en situació irregular, ja siguin nacionals o estrangers, i als que segueixen treballant per pura necessitat de subsistència com a falsos autònoms, segur que s'entén millor.
I qui són aquestes persones treballadores que ara semblen imprescindibles? I quines són les seves condicions laborals en èpoques de «normalitat»? És que estan en els primers nivells dels rànquings salarials? I l'estabilitat laboral és la nota predominant? Com veuran, estic fent moltes preguntes, però és que de tant parlar amb caràcter general i global dels problemes ara existents ens podem oblidar dels que estan contribuint que puguin ser el mínim durs possibles.
En els supermercats i botigues d'alimentació hi ha productes perquè els arriben a través del servei de transport, i també perquè l'activitat en el sector de l'agricultura, ramaderia i pesca no ha parat i se segueix treballant gairebé amb la «mateixa normalitat» que abans de la pandèmia, en la major part de les ocasions per persones estrangeres majoritàriament extracomunitàries i que desitjaria, però em sembla que és només un piadós desig, que es trobessin tranquil·les i tranquils per disposar de les degudes autoritzacions de residència i de treball. Són jornades llargues les del sector del transport? Ho són les de la feina en hivernacles? Doncs sí, no crec que ningú ho negui, i tampoc els salaris són per tirar coets.
De ben segur que hem anat a comprar, perquè els supermercats i botigues d'alimentació estan oberts, i ens atenen caixeres i caixers que han de tractar amb l'enuig, preocupació i en més d'una ocasió mala educació dels que fan la compra. Suposo que en més d'una ocasió, i puc donar fe que les persones d'edat avançada (més de 65 anys) ho hem fet, hem anat a la farmàcia per comprar productes necessaris per mantenir la nostra salut, i ens ha atès el personal farmacèutic que té davant seu la difícil tasca d'atendre, amb mesures de seguretat, els qui estan preocupats, molt preocupats, pels seus problemes físics (i ara psíquics) o dels familiars amb els quals conviuen. I fins i tot poden portar-ho a casa teva si tens necessitat.
No m'oblido, per descomptat, d'aquest personal sanitari que en un nombre no menyspreable té contracte després de contracte, pels més diversos i variats motius, i que ara és considerat completament imprescindible per atendre totes les persones malaltes, i per tant amb risc innegable de contagi. Qui ens havia de dir a més que aquell personal jubilat obligatòriament a partir dels 65 anys i que desitjava continuar treballant però no va poder, seria anomenat (fins a 70 anys) per incorporar-se a les tasques sanitàries! A més, recordaran que es parlava de la «inflació» d'estudiants de medicina, i ara resulta que els que es troben a l'últim curs són cridats també, i s'anuncia la contractació immediata d'un bon nombre d'ells.
¿I el personal «de cura», és a dir aquell que té cura i atén les necessitats de les persones en centres i residències per a gent gran? Ara sí que sembla que és totalment imprescindible, més enllà de la difícil situació en què es troben també pel contacte amb les persones que, almenys fins ara, són les més exposades al virus. I el personal domèstic que, en cas de seguir a la llar en la qual presta els seus serveis com a intern, està pràcticament confinat a la seva habitació? I aquell personal domèstic que ja no treballa, esperem que temporalment, i que no té dret a percebre prestacions per desocupació perquè no està regulat en la normativa laboral i de Seguretat Social que els és d'aplicació?
No voldria oblidar-me, i per descomptat no ho faré, d'altres persones que també són imprescindibles en la situació actual, com les forces d'ordre públic i el personal dels diferents exèrcits, que contribueixen al manteniment d'aquest ordre tot i que hi hagi persones (cada vegada menys afortunadament) que consideren que les regles aplicables a tota la ciutadania per sortir com més aviat millor d'aquesta greu situació no van amb elles. I quan fem trucades per estar preocupats pels productes que demanem online, o per tenir problemes de connectivitat, no ens oblidem del personal dels centres d'atenció telefònica.
És molt difícil la tasca dels nostres governants, i per descomptat no penso només en un àmbit local, autonòmic o estatal a Espanya sinó també en l'europeu i internacional, però ara és el moment de demostrar que l'economia està al servei de les persones, i en especial de les més necessitades, de les més vulnerables. De la mateixa manera que els que eren prescindibles (horrorosa paraula referida a persones i que només faig servir per donar més valor a la seva contrària, imprescindibles) ara es reconeix el seu treball (de moment amb paraules, i més endavant caldrà passar, tant en normes legals com en acords col·lectius, als fets), també és el moment de fer especial atenció als que es troben més desprotegits. En aquesta tasca, i en l'èxit de la mateixa, es podrà comprovar si la solidaritat és més que una paraula. Molts ànims i coratge en l'intent.
Ara bé, els que també ho han patit, però no tenen temps per pensar en el seu impacte, són els que segueixen treballant en els seus llocs de treball. No nego en absolut que també afecta i molt els que han modificat per obligació les seves condicions laborals i realitzen la seva activitat per mitjà del teletreball, i molt més els que se'ls han suspès els contractes de treball per expedients de regulació temporal d'ocupació i estan pendents de l'abonament de la prestació per atur (vagi des d'aquí el meu més sincer agraïment al personal de Servei Públic d'Ocupació Estatal pel seu encomiable treball en aquests molt difícils moments) per disposar de mitjans de subsistència. I vull referir-me ara en aquest text justament als que segueixen treballant, als que segueixen desplaçant-se cada dia amb tren, autobús, metro o cotxe particular, als seus centres de treball perquè no hem trobat encara (per favor, que demostrem ara la importància de la tecnologia per millorar la vida de les persones) la possibilitat de realitzar aquests treballs per mitjans «no humans». O sigui, que molts treballadors i treballadores que els estudis sobre el futur del treball (caldrà refer aquests estudis amb el que ens està caient a sobre, oi?) consideraven «prescindibles», o si més no substituïbles en gran mesura per aplicacions tecnològiques, han passat a ser totalment necessàries i necessaris per al manteniment d'una, almenys, mínima cohesió social en aquests moments àlgids de la crisi. I a més, i aquí sí que han encertat les i els «futuròlegs del treball», sí que han cobrat moltíssima més importància que en altres moments les tasques, activitats, treballs (remunerats o no, en condicions més o menys precàries, en situació regular o irregular dels que els porten a terme, de nacionalitat espanyola o estrangera) de cura dels que més ho necessiten pel seu estat físic.
I a més, «coses de la vida», alguns d'aquests treballs i algunes (o moltes) de les persones que els realitzen no queden protegits per la normativa laboral, tant per la general com per la dictada en aquests últims dies amb caràcter excepcional per protegir els que es veuen atrapats en situacions de pèrdua temporal dels seus llocs de treball. Si els dic que em refereixo al personal al servei de la llar familiar, i als qui treballen en situació irregular, ja siguin nacionals o estrangers, i als que segueixen treballant per pura necessitat de subsistència com a falsos autònoms, segur que s'entén millor.
I qui són aquestes persones treballadores que ara semblen imprescindibles? I quines són les seves condicions laborals en èpoques de «normalitat»? És que estan en els primers nivells dels rànquings salarials? I l'estabilitat laboral és la nota predominant? Com veuran, estic fent moltes preguntes, però és que de tant parlar amb caràcter general i global dels problemes ara existents ens podem oblidar dels que estan contribuint que puguin ser el mínim durs possibles.
En els supermercats i botigues d'alimentació hi ha productes perquè els arriben a través del servei de transport, i també perquè l'activitat en el sector de l'agricultura, ramaderia i pesca no ha parat i se segueix treballant gairebé amb la «mateixa normalitat» que abans de la pandèmia, en la major part de les ocasions per persones estrangeres majoritàriament extracomunitàries i que desitjaria, però em sembla que és només un piadós desig, que es trobessin tranquil·les i tranquils per disposar de les degudes autoritzacions de residència i de treball. Són jornades llargues les del sector del transport? Ho són les de la feina en hivernacles? Doncs sí, no crec que ningú ho negui, i tampoc els salaris són per tirar coets.
De ben segur que hem anat a comprar, perquè els supermercats i botigues d'alimentació estan oberts, i ens atenen caixeres i caixers que han de tractar amb l'enuig, preocupació i en més d'una ocasió mala educació dels que fan la compra. Suposo que en més d'una ocasió, i puc donar fe que les persones d'edat avançada (més de 65 anys) ho hem fet, hem anat a la farmàcia per comprar productes necessaris per mantenir la nostra salut, i ens ha atès el personal farmacèutic que té davant seu la difícil tasca d'atendre, amb mesures de seguretat, els qui estan preocupats, molt preocupats, pels seus problemes físics (i ara psíquics) o dels familiars amb els quals conviuen. I fins i tot poden portar-ho a casa teva si tens necessitat.
No m'oblido, per descomptat, d'aquest personal sanitari que en un nombre no menyspreable té contracte després de contracte, pels més diversos i variats motius, i que ara és considerat completament imprescindible per atendre totes les persones malaltes, i per tant amb risc innegable de contagi. Qui ens havia de dir a més que aquell personal jubilat obligatòriament a partir dels 65 anys i que desitjava continuar treballant però no va poder, seria anomenat (fins a 70 anys) per incorporar-se a les tasques sanitàries! A més, recordaran que es parlava de la «inflació» d'estudiants de medicina, i ara resulta que els que es troben a l'últim curs són cridats també, i s'anuncia la contractació immediata d'un bon nombre d'ells.
¿I el personal «de cura», és a dir aquell que té cura i atén les necessitats de les persones en centres i residències per a gent gran? Ara sí que sembla que és totalment imprescindible, més enllà de la difícil situació en què es troben també pel contacte amb les persones que, almenys fins ara, són les més exposades al virus. I el personal domèstic que, en cas de seguir a la llar en la qual presta els seus serveis com a intern, està pràcticament confinat a la seva habitació? I aquell personal domèstic que ja no treballa, esperem que temporalment, i que no té dret a percebre prestacions per desocupació perquè no està regulat en la normativa laboral i de Seguretat Social que els és d'aplicació?
No voldria oblidar-me, i per descomptat no ho faré, d'altres persones que també són imprescindibles en la situació actual, com les forces d'ordre públic i el personal dels diferents exèrcits, que contribueixen al manteniment d'aquest ordre tot i que hi hagi persones (cada vegada menys afortunadament) que consideren que les regles aplicables a tota la ciutadania per sortir com més aviat millor d'aquesta greu situació no van amb elles. I quan fem trucades per estar preocupats pels productes que demanem online, o per tenir problemes de connectivitat, no ens oblidem del personal dels centres d'atenció telefònica.
És molt difícil la tasca dels nostres governants, i per descomptat no penso només en un àmbit local, autonòmic o estatal a Espanya sinó també en l'europeu i internacional, però ara és el moment de demostrar que l'economia està al servei de les persones, i en especial de les més necessitades, de les més vulnerables. De la mateixa manera que els que eren prescindibles (horrorosa paraula referida a persones i que només faig servir per donar més valor a la seva contrària, imprescindibles) ara es reconeix el seu treball (de moment amb paraules, i més endavant caldrà passar, tant en normes legals com en acords col·lectius, als fets), també és el moment de fer especial atenció als que es troben més desprotegits. En aquesta tasca, i en l'èxit de la mateixa, es podrà comprovar si la solidaritat és més que una paraula. Molts ànims i coratge en l'intent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario