El món laboral i el període estival

 

El Diari de Girona publicà el dilluns 6 d’octubre l’article que reprodueixo a continuació

 

“Han de resoldre els tribunals laborals què s’entén per període estival, o haurien de fer-ho les parts negociadores d’un conveni col·lectiu?

 

Faig aquesta pregunta perquè he dit en més d’una ocasió, i ara reitero, que em sorprenen alguns litigis que arriben als jutjats i tribunals laborals davant la falta d’acord en l’àmbit de les empreses sobre la qüestió debatuda. També he exposat en moltes ocasions que la fixació del període de vacances és un dels continguts de la relació de treball que més interessa a les persones treballadores, i que per això qualsevol discrepància amb la direcció de l’empresa sobre la fixació del període o períodes de descans corre el risc, si no és ben abordada, habitualment en el si de la comissió paritària del conveni col·lectiu d’aplicació, d’encendre un foc que té la seva concreció jurídica en la presentació d’una demanda en seu judicial laboral. I tot això, amb independència que l’article 38 de la Llei de l’Estatut dels Treballadors marca les regles generals que han de ser respectades en la fixació del període vacacional.

 

Justament sobre conflictes «vacacionals», em permeto recordar un ja llunyà laude arbitral que vaig dictar el 2004 i en el qual la qüestió a la qual havia de respondre era la interpretació de conveni col·lectiu d’empresa, i certament també era curiosa. Havien de començar-se les vacances en dia laborable, o havia d’aplicar-se la literalitat del precepte? La meva conclusió va ser que el precepte del conveni col·lectiu en qüestió havia d’interpretar-se en el sentit que el període vacacional que es gaudia durant els mesos de juliol i agost havia de durar 31 dies naturals, sent indiferent a l’efecte de còmput que s’iniciés en dia festiu o laborable, tret que existís acord individual amb la part treballadora per al gaudi en altres dates i en altres condicions. Afortunadament, ara ja es concreta en els convenis, o almenys en la major part, el nombre de dies laborables del període vacacional.

 

Doncs bé, el conflicte del qual ha conegut recentment la Sala Social del Tribunal Suprem, en sentència dictada el 9 de setembre, versa sobre què ha d’entendre’s per «període estival». La sentència desestima el recurs de cassació interposat contra la sentència dictada el 23 de gener d’enguany per l’Audiència Nacional que havia estimat la demanda interposada per una organització sindical.

 

Per a la part empresarial, les vacances de 2025, més exactament una part d’elles, havien de gaudir-se preferentment entre el 9 de juny i el 14 de setembre; per a la part sindical, el gaudi podia ser-ho entre el 21 de juny i 21 de setembre, per ser aquestes dates, d’acord amb les dades facilitades per l’Observatori Astronòmic Nacional, «el període comprès entre el solstici d’estiu i l’equinocci de tardor». La Sala arriba a la mateixa conclusió que l’AN, en tant que aquesta, aquest és el seu parer i amb el qual estic d’acord, «ha aplicat correctament les regles hermenèutiques ressenyades en la mesura en què utilitzat adequadament els diferents criteris interpretatius que resultaven d’aplicació al supòsit examinat i les seves conclusions no s’allunyen de la lògica jurídica ni condueixen a una solució desraonada o absurda».

 

Arriba a aquesta conclusió després de repassar les dades fàctiques del litigi i l’argumentació de la sentència d’instància. Abans de concloure amb la desestimació del recurs, el TS matisa la importància del litigi, que certament és poca si ens atenim a la diferència de possibles dies de vacances entre la pretensió de la part sindical i aquella de la part empresarial, però que probablement és superior per a l’organització sindical que va presentar la demanda per a defensar els drets de les i els treballadors afectats per la decisió empresarial. També esmenta una cosa que sí que és certa, com és que en el període objecte de qüestionament és quan la major part de persones treballadores desitgen gaudir de tot o almenys una part del període vacacional, arribant a manifestar que aquest període vacacional d’estiu té «profundes arrels culturals, que com és sabut, no coincideixen amb els costums d’altres països del nostre entorn». No sé si aquest argument continuarà sent vàlid en pròxims anys davant el canvi climàtic. Tampoc s’oblida la Sala de vincular el gaudi d’aquest període de vacances amb la conciliació familiar (coincidint amb vacances escolars, etc.), argument que, no sent certament incorrecte, no s’aplica a tota aquella població que no es troba davant tal necessitat de conciliar, però sí que podem dir que tenen dret a conciliar la vida laboral amb la seva vida personal.

 

Per dir-ho amb les pròpies paraules de la sentència, l’expressió període estival «és una manera de referir-se a l’estiu, l’estació més càlida de l’any, que astronòmicament apareix delimitada per les dates que la sentència de l’AN ha referit», per la qual cosa la decisió unilateral de l’empresa va en contra de la literalitat del precepte convencional.

 

Concloc. Millor pactar a l’empresa i evitar un llarg conflicte judicial... Si és possible".