domingo, 31 de octubre de 2010

Comunicació de la Comissió. Reafirmació de la lliure circulació de treballadors: drets i avenços importants.

L’objectiu de la Comunicació és triple:

A) En primer lloc, presentar una imatge global dels drets dels migrants a la Unió Europea. Sobre aquest tema, les dades d’Eurostat posen de manifest que 11,3 milions de persones —el 2,3 % dels ciutadans de la UE— resideixen en un Estat diferent d’aquell del qual són ciutadans, quantitat que ha augmentat en un 40 % des del 2001. La Comunicació tracta sobre els treballadors migrants per compte d’altri i exclou els treballadors per compte propi i també els que es desplacen d’un país a un altre en el marc de la prestació de serveis d’una empresa a la qual s’aplica la directiva del 1996 sobre el desplaçament de treballadors.

B) En segon lloc, actualitzar la Comunicació d’11 de desembre de 2002 sobre la mateixa matèria, tenint en compte els canvis legislatius i jurisprudencials que s’han esdevingut des d’aquesta data.

C) Finalment, sensibilitzar la ciutadania europea sobre la situació dels treballadors migrants, a fi de promoure l’exercici dels seus drets i garantir la igualtat de tracte pel que fa als treballadors nacionals d’un Estat.
La primera part de la Comunicació explica qui es pot acollir a les normes de la UE relatives a la lliure circulació de treballadors.

El concepte de treballador no està definit pel Tractat; la jurisprudència del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees l’ha anat construint de manera gradual i progressiva. El TJCE n’ha construït una noció bastant àmplia segons el nostre parer: “Tota persona que de manera eventual o permanent presti serveis per compte d’altri i a canvi d’una remuneració”; o el que és el mateix, l’important és la realització d’una activitat assalariada, sigui quin sigui el tipus de treball, la seva durada i els ingressos obtinguts, i en queden excloses tan sols “les activitats tan reduïdes que es presenten com a purament marginals o accessòries”. La inaplicació de les normes europees es produirà per l’existència d’una clàusula més favorable en la normativa nacional.

No obstant això, cal indicar que la normativa de la UE estableix algunes excepcions al principi de lliure circulació, com ara la prestació de serveis en la funció pública, o exclusions i limitacions justificades per raons d’ordre públic, seguretat i salut públiques. Respecte a aquestes segones, les normes comunitàries disposen la utilització restrictiva d’aquests criteris. En aquest sentit, no es poden aplicar aquestes raons per purs criteris econòmics, sinó que tots els estats membres han d’aplicar criteris comuns, i les limitacions s’hauran de basar exclusivament en la conducta personal de l’interessat afectat, sense que pugui servir per limitar els drets comunitaris, segons la doctrina del TJCE, l’existència d’antecedents penals. Més concretament, el TJCE ha indicat que aquestes limitacions només seran possibles per a la protecció de la seguretat nacional o de la seguretat pública en “una societat democràtica”.

Com acabem d’indicar, el límit específic a la lliure circulació de treballadors és el que figura en el Tractat de la UE, que exclou l’aplicació del que es disposa en aquest precepte a les ocupacions en l’Administració pública. L’absència d’un concepte de funció pública en el text comunitari ha determinat que sigui de nou el TJCE el que estableixi les pautes interpretatives d’aquest precepte. D’acord amb la seva doctrina, l’exclusió prevista en el precepte implica que l’ocupació en qüestió “ha d’estar connectada amb les activitats específiques del sector públic en la mesura que aquest implica l’exercici de poders conferits pel dret públic i la responsabilitat de salvaguardar els interessos generals de l’Estat, als quals s’han d’assimilar els interessos específics de les autoritats locals”.

A partir dels criteris jurisprudencials del TJCE s’ha assenyalat que el TUE obeeix a raons objectives i no a motius de caràcter subjectiu o derivats de la classe de vincle que uneix el treballador o el funcionari amb l’Administració. En definitiva, ocupació en la funció pública significa acompliment en l’Administració pública, ja sigui en règim laboral o administratiu, de funcions decisòries o missions de significat especial per la seva vinculació o afectació a la sobirania estatal, la qual cosa implica que pot ser treballador tant l’assalariat com un funcionari o persona lligada contractualment a l’Administració en règim de dret administratiu.

La part II del text que ara comentem es dedica a l’anàlisi dels drets dels treballadors migrants. Bona part del seu contingut manté una estreta relació amb la Directiva 2004/38/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 29 d’abril de 2004, relativa al dret dels ciutadans de la Unió i dels membres de les seves famílies a circular i residir lliurement al territori dels Estats membres, i el seu desplegament aplicatiu. A continuació fem un breu comentari d’aquesta directiva.

La Directiva reuneix en un únic text la normativa anterior en matèria de dret d’entrada i residència dels ciutadans de la Unió, en concret dos reglaments i nou directives.

La norma té com a finalitat codificar i revisar els instruments comunitaris existents fins aleshores en matèria de lliure circulació i que afecten diversos col•lectius, com ara els treballadors per compte d’altri, aquells que presten els seus serveis per compte propi, els estudiants o les persones estadísticament conceptuades com a inactives, amb el propòsit de simplificar i reforçar el dret de lliure circulació i residència de tots els ciutadans de la UE. Per aquest motiu la nova Directiva unifica en un sol text tota la dispersa regulació anterior i deroga les normes que regulaven cada supòsit de manera específica i diferenciada.

La norma s’aplica a tot ciutadà de la UE que es traslladi a un Estat (o hi resideixi) diferent d’aquell on tingui la nacionalitat, així com als membres de la seva família que l’acompanyin o s’hi reuneixin. Sense perjudici d’ampliacions que pugui fer un Estat, la norma comunitària conceptua com a família el cònjuge, els descendents directes menors de 21 anys o a càrrec i els del cònjuge o parella de fet, els ascendents directes a càrrec i els de el cònjuge o parella de fet.

La norma, en efecte, conceptua com a membre de la família la “parella de fet”, que es defineix com aquella amb la qual el ciutadà de la UE ha subscrit una unió registrada, d’acord amb la legislació d’un Estat membre, però sempre que la legislació de l’Estat membre d’acollida atorgui a les unions registrades “un tracte equivalent als matrimonis i de conformitat amb les condicions establertes en la legislació aplicable de l’Estat membre d’acollida”.

La norma reconeix el dret de residència al territori d’un altre Estat membre per un període de tres mesos sense necessitat de complir cap altre requisit que disposar d’un document d’identitat o passaport vàlid. Amplia aquest dret a un període superior sempre que concorrin determinats supòsits que es detallen en l’article 7, com ara ser treballador en l’Estat d’acollida, disposar de recursos suficients per no ser una càrrega per a l’erari públic, estar matriculat en un centre d’ensenyament reconegut oficialment i disposar d’una assegurança de malaltia i recursos econòmics suficients per no convertir-se en una càrrega per a l’assistència social de l’Estat d’acollida.

Des de la perspectiva de les polítiques d’ocupació, és important destacar (article 7.3) que es mantindrà el dret a la residència per a un treballador que tingui una incapacitat temporal o que es trobi en situació de desocupació involuntària després d’haver estat empleat durant un any i sempre que s’inscrigui com a demandant d’ocupació en la corresponent oficina d’ocupació, o quan hagi treballat per un període inferior a un any i la desocupació sigui involuntària. En aquest darrer cas, la condició de treballador es mantindrà durant un període que no podrà ser inferior a sis mesos. Finalment, es mantindrà el dret a la residència si el treballador segueix una formació professional, amb el benentès que, “tret que es trobi en situació de desocupació involuntària, el manteniment de la condició de treballador exigirà que la formació tingui relació amb l’ocupació prèvia”.

També és important posar en relleu que, d’acord amb el que es disposa a l’article 14.4, no es podrà adoptar cap mesura d’expulsió contra ciutadans de la UE o els membres de la seva família —excepte, òbviament, per motius de seguretat o ordre públic— quan siguin treballadors o quan hagin entrat en l’Estat d’acollida (el ciutadà de la Unió) per buscar feina i pugui demostrar que segueix buscant-ne i que té possibilitats reals de ser contractat.

Pel que fa a què s’ha d’entendre per recursos suficients, la norma no fa referència a cap import fix, sinó que disposa que s’haurà de tenir en compte la situació personal de la persona interessada i que, en tot cas, aquest import “no podrà superar el nivell de recursos per sota del qual l’Estat membre d’acollida pot concedir assistència social als seus nacionals, o, quan no es pugui aplicar aquest criteri, el nivell de la pensió mínima de seguretat pagada per l’Estat membre d’acollida”.

El dret de residència permanent s’adquireix una vegada s’hagi residit legalment durant cinc anys de manera continuada en l’Estat d’acollida, si bé es preveuen diversos supòsits d’absències que no afectaran negativament l’obtenció d’aquest estatus (per exemple, l’absència no superior a dotze mesos per trasllat a un altre Estat per raons de treball). L’article 17 preveu el reconeixement de la residència permanent per a supòsits relacionats amb el món laboral i sense que hagin transcorregut els cinc anys esmentats, com ara haver aconseguit l’edat de jubilació, haver residit de manera continuada en l’Estat d’acollida durant més de tres anys i haver treballat com a mínim en els últims dotze mesos anteriors al compliment de l’edat de jubilació, o haver residit de manera continuada durant més de dos anys i cessar en l’activitat a causa d’una incapacitat laboral permanent (no es requerirà període previ si la incapacitat és com a conseqüència d’un accident de treball o d’una malaltia professional).

El dret a treballar per compte propi o d’altri es reconeix també als membres de la família del ciutadà de la UE que siguin beneficiaris del dret de residència o del dret de residència permanent en un Estat membre, amb independència de la seva nacionalitat. En tot cas, i sent conscient el legislador dels riscos que planteja en algun cas el reconeixement derivat dels drets, disposa en l’article 35 que els Estats membres hauran d’adoptar “les mesures necessàries per denegar, extingir o retirar qualsevol dret conferit per aquesta directiva en cas d’abús de dret o frau, com els matrimonis de conveniència”.

No hay comentarios: