El Diari
de irona publica avui l’article que reprodueixo a continuació.
Escric aquest article el divendres dia 5, últim dia
laborable de la setmana per a gran part de la població treballadora (no tota,
ni molt menys, i basta pensar en els sectors del comerç i de la restauració), i
serà llegit el dilluns 8, dia en què comença el curs escolar a Catalunya per a
l’alumnat d’infantil, primària i ESO. Tenen «més sort», els que cursen
Batxillerat o Formació Professional, que inicien la seva activitat el divendres
12 (un dia una mica rar per a iniciar un curs no els sembla?
Acaba, doncs, una setmana que ha
estat d’intensa activitat per a bona part d’àvies i avis. I de quin tipus?
Ningú dubta que es tracta de la cura de les netes i els nets, ja que, excepte
algunes excepcions, la major part dels seus progenitors no han aconseguit
«col·locar-los» en activitats extraescolars, que d’altra banda sabem que tenen
un cost que moltes famílies no poden permetre’s si no són posades en marxa des
del sector públic i amb preus reduïts.
Em diran que els que ja estan
jubilats, laboralment parlant, o els que s’han dedicat a la llar familiar, un
treball com qualsevol altre, però amb la «particularitat» de no estar
retribuït, tenen tot el temps del món per a tenir cura dels petits, i a més afegiran
que ho fan amb tot l’afecte del món. És a dir, que no hi ha res més de què
parlar.
Discrepo respectuosament. Ningú
dubta de l’afecte que tenim (m’incloc com a jubilat, encara que per raons de
distància geogràfica només tinc contacte ocasional amb ells) a les netes i els
nets, i molt més quan podem parlar i jugar amb oblit de totes aquelles «regles»
que han posat els seus pares i mares i que recorden quan els deixen a casa: no
menjar galetes, no veure (o molt poc) la televisió, no usar (o molt poc)
l’ordinador, etc., sabent com saben que en poques ocasions es compliran
realment. Encara recordo alguna reprimenda que ens vam guanyar quan van fer una
cosa «prohibida» i després, inconscientment però amb molta alegria, els meus
nets i netes ho explicaven als seus pares.
Seguim amb la meva respectuosa
discrepància. Durant les vacances d’agost, i justament en uns dies que estava
jugant amb les meves netes i tenint present una planificació horària per a
saber quan portar-les al col·legi (no era en absolut necessari, però els
agradava) i recollir-les després de les seves activitats extraescolars, alguna
cosa que no ens costava en absolut perquè ho fèiem de forma totalment
voluntària i sense cap imposició dels seus progenitors, vaig llegir un article
a la premsa espanyola en el qual es recollien declaracions d’àvies i avis que
manifestaven que no volien cuidar de manera obligatòria, és a dir no
voluntària, als seus nets i netes, i que volien dedicar bona part del seu temps
de jubilació a les activitats que els agradaven.
Suposo que els que són del parer
que els avis i àvies estan disponibles en tot moment i a qualsevol hora (sí,
fins i tot a primera hora del matí per a recollir-los a casa dels seus fills o
filles i portar-los al col·legi, i també per a recollir-los a l’hora que
finalitzin les activitats extraescolars) diran que no hi ha cap motiu perquè es
queixin, perquè ja han treballat i ja han gaudit, en el seu cas, de tot allò
que els interessava durant la seva vida «activa» (perquè, sí, ara alguns diuen
que estem en l’edat «passiva»).
I, novament, discrepo, i no tan
respectuosament. En el gimnàs al qual vaig de manera regular, hi ha gran
quantitat de persones que són de la meva mateixa edat, i en molts casos més
grans, que de manera metòdica i ordenada assisteixen a les classes de les
diverses activitats que es duen a terme, i per cert hi ha majoria de dones que
d’homes.
En les tertúlies que solen
organitzar-se en cafeteries, la presència femenina, de senyores d’edat
avançada, és majoritària. Quan anem a una exposició, els puc assegurar que més
del mateix, i no diguem quan anem al cinema. I aquests avis i àvies estimen menys
als seus nets i netes? En absolut, tot el contrari, ja que volen,
voluntàriament i sense cap mena d’imposició, combinar la seva vida pròpia amb
la cura de menors si fos necessari.
És a dir, si em permeten
utilitzar un terme propi de l’àmbit laboral (estic jubilat, però continuo
estudiant, i tractant d’aprendre) hi ha un «treball a temps parcial», però que
no és laboral perquè no hi ha remuneració (i l’emocional és important certament,
però no és econòmica).
En definitiva, crec que quan els
avis i àvies que són seguidors del Diari llegeixin avui aquest article, ho
faran de manera molt més tranquil·la (almenys bona part d’ells i elles) que
durant la setmana anterior.
I recordin, la vida pròpia dels majors no acaba amb la jubilació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario